El think tank del socialisme català
Activitats
12/09/2012
La Diada de la divisió del catalanisme
L'11 de setembre de 2012 serà
recordat per molts com la Diada de la gran manifestació popular per la
independència. Però també podríem considerar-la "la Diada de la divisió". Per
primer cop en la historia contemporània de Catalunya, s'ha posat de manifest la
divisió del catalanisme i, amb ella, la divisió del país.
Fins ara, el catalanisme
impregnava la Diada. Tots els partits, inclòs el Partit Popular, i centenars
d'entitats socials, feien les seves ofrenes al memorial dedicat a Rafael
Casanova en un esperit d'unitat civil del poble de Catalunya. Des de fa 8 anys,
aquesta mostra d'unitat catalanista tenia el seu corol·lari en l'acte
institucional que s'ha vingut celebrant al Parc de la Ciutadella amb
l'assistència de representants de tots els partits parlamentaris, en un acte
que va donar dignitat institucional a la celebració popular de la diada
nacional. Per la tarda, sempre hi havia una manifestació independentista,
organitzada per partits i moviments minoritaris i extraparlamentaris, als que hi
acudien uns centenars de persones, tot i que els darrers anys ja havia sigut
més nombrosa per la participació activa d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquest any, però, ha sigut
diferent. L'Assemblea Nacional Catalana, constituida fa poc més d'un any amb el
suport de diverses entitats de la societat civil, i el suport de nombrosos
ajuntaments d'arreu del país agrupats al voltant de l'Associació de Municipis
per la Independència, ha convocat una gran manifestació popular que ha sigut
possible gràcies a la mobilització de milers d'activistes arreu de Catalunya i
de l'ampli ressò mediàtic que ha tingut en determinats mitjans de comunicació,
molt especialment TV3, que segueix actuant com a televisió nacional de
Catalunya, i no només com a televisió pública del país.
L'èxit de la manifestació ha
sigut rotund. Un milió i mig de persones, segons l'Ajuntament i els
organitzadors, més que a la gran manifestació del 10 de juliol de l'any passat
i que a les altres grans manifestacions que s'han produït a la ciutat. S'han
mobilitzat més d'un miler d'autocars d'arreu del país i diversos trens, i el
nivell d'afluència de la xarxa de transport públic de la regió metropolitana de
Barcelona certifiquen que la mobilització ha sigut massiva. Una mobilització
massiva per una manifestació que tenia per lema "Catalunya, nou estat
d'Europa". És a dir, una manifestació netament independentista, a diferencia de
la del 10 de juliol de 2010, en què molts catalans hi van anar per defensar
l'Estatut però no per mostrar el seu suport a un Estat català.
Podem dir, doncs, que les
coordenades de la política catalana han canviat de forma irreversible. L'àmplia
mobilització de la Diada, juntament amb l'èxit de les consultes per la
independència dels darrers dos anys que van aconseguir mobilitzar quasi un
milió de catalans, certifiquen que una part molt important de la societat
catalana, que ja supera probablement el terç, es declara obertament
independentista. És a dir, creuen que la millor solució per a resoldre l'etern
"encaix" entre Catalunya i Espanya és la constitució d'un estat propi
independent de l'estat espanyol.
La manifestació d'ahir posa de
manifest que s'ha produït un desplaçament d'una part important del catalanisme
cap a posicions independentistes. Avui el catalanisme que defensa l'autogovern
de Catalunya dins d'Espanya ha deixat de ser majoritari a la societat catalana.
El catalanisme transversal, defensat amb matisos diferents per la CIU de Jordi
Pujol, el PSUC de la transició i el PSC que ha governat la majoria
d'ajuntaments del país durant els darrers 30 anys, ja no és majoritari. En
aquest sentit, és evident que s'ha produït una "divisió del catalanisme" que ja
es va començar a fer evident en el referèndum de l'Estatut de 2006 i que s'ha
anat agreujant en els darrers 6 anys.
I aquest fet té unes
conseqüències polítiques irreversibles. Ara ja no es tracta de ser més o menys
catalanista, sinó de si les forces polítiques es defineixien com a favorables o
contraries a la independència. ERC i Solidaritat Catalana són forces clarament
independentistes, i el PP i Ciutadans són clarament contràries a la
independència. Però el moviment s'ha produït a CIU i a ICV-EUiA. O més
concretament, a CDC i a ICV. Ambdues forces polítiques han apostat la primera
per un Estat propi i la segona per una estratègia de convergència amb les
posicions sobiranistes, tot i mantenir l'aposta per un federalisme
plurinacional. Estratègia similar a la que ha conduït als sindicats
majoritaris, UGT i CCOO, a afegir-se a la marxa de la Diada.
Qui queda fora d'aquesta nova
aliança social a favor d'un Estat propi? El PSC. I ho fa per voluntat pròpia. I amb raons de pes. Tot i
que sovint no s'explicitin, o es faci de manera confusa, treient importància a
l'àmplia mobilització sobiranista, o entenent que no és una mobilització
únicament independentista.
Si assumim que una part important
dels ciutadans que es consideren catalanistes s'han mogut cap al sobiranisme i
l'independentisme, el PSC -que ha representat durant més de 30 anys una part
important del catalanisme d'esquerres- té dues opcions: O bé es mou,
desacomplexadament, cap a les posicions sobiranistes -com fa ICV- assumint que
en el seu interior coexisteixin federalistes i sobiranistes; o bé fa l'aposta
per ser un partit transversal d'aquells sectors que volen que Catalunya es
mantingui dins l'Estat espanyol amb un ampli autogovern.
Per tant, el PSC -si vol
sobreviure- haurà de clarificar quina és la seva posició en el mapa polític
català. Tant una opció com l'altra són legítimes, però cal triar. Evidentment,
en funció d'una tria o d'una altra, representarà uns sectors de la societat o
uns altres, i patirà fugues de votants, de militants, de quadres i de dirigents
en un sentit o en un altre. Però no hi ha opció. El país ha canviat, l'eix de
la política catalana s'ha mogut, i el PSC s'ha de posicionar de nou. Tant en el
camp del sobiranisme com en el de l'autonomisme/federalisme hi haurà forces de
dreta i d'esquerra. I el PSC ha de triar si vol representar al uns o als
altres.
La unitat del catalanisme de la
transició s'ha trencat. I la unitat civil del poble de Catalunya ja no és un
ideal viable a construir. Ara ja no es tracta, com fa 25 o 30 anys, de que tots
els ciutadans de Catalunya, parlessin en català o en castellà, fossin d'un
origen o un altre es sentissin plenament catalans. Això ja es va aconseguir fa
molts anys. Ara del que es tracta és de decidir quines majories de futur volem
construir. Si CIU decideix que vol ser el principal partit que articuli
l'independentisme, el PSC ha de decidir ser el principal partit que articuli
els contraris a la independència.
Com apuntava fa uns dies
l'escriptor Antoni Puigverd en un article titulat La cruïlla catalana, "hi ha una gran massa anònima catalana que no
participa de l'ambient rupturista" i algú l'ha d'articular políticament. Si el
PSC no ho fa (ni els sindicats tampoc) l'articularà el PP. Però algú ho ha de
fer.
El gran perill de la societat
catalana en relació a l'ambient rupturista que es va posar de manifest a la
marxa de la Diada és que es constitueixi una minoria forta de catalans (més
d'un terç i potser el 40%) mobilitzats per la independència, una minoria feble
clarament contrària a la ruptura (un 25%), i un terç de la societat absent del
debat, que no opina i que -en cas de produir-se el referèndum- es podria
arribar a abstenir. Aquest és un dels escenaris possibles, a dia d'avui, tal i
com apuntava l'enquesta publicada ahir per El Periódico. I cal començar a
plantejar-se com fer-hi front. L'enquesta mostrava una realitat evident:
l'independentisme està articulat políticament, però el catalanisme que aposta
per la unió amb Espanya no ho està.
Si el PSC vol articular
políticament la part de la societat catalana que no vol la independència ha de
ser conscient que només ho pot fer sent el partit "d'una part" de la societat.
N'hi ha una altra, la que és favorable a un procés de ruptura, que ja no veurà
mai més el PSC com una opció. I ho hem de fer, des de la defensa dels principis
democràtics, que inclouen l'acceptació del "dret a decidir" d'un poble com a
dret democràtic inalienable. Ara bé, en l'exercici d'aquest dret, nosaltres
haurem de ser els defensors de la unitat, de la unió en llibertat de Catalunya
dins d'Espanya. Si per a nosaltres aquesta és la millor opció, l'haurem de
defensar sense complexos, amb passió democràtica, que és la única passió
política capaç de vèncer a la passió nacional.
Article d'Albert Aixalà
(Imatge del diari Ara)