26/03/2012
El model islandès: de la bancarrota a la recuperació econòmica
El catedràtic de sociologia de
la Universitat Pompeu Fabra, el danès Gösta Esping-Andersen, sempre diu
que per fer bona recerca s'ha de saber pensar de manera contrafactual, és a
dir, aprendre a imaginar com s'haurien esdevingut uns fets històrics concrets,
en cas que les decisions polítiques haguessin estat diferents a les que van
ser. Aquesta habilitat serveix fonamentalment per poder establir vincles
causals, que és el que han fet els islandesos per portar a judici el seu
exprimer ministre sota la premissa que la crisi a Islàndia es podria haver
evitat.
Fa 50 anys, els islandesos van
incloure un article a la seva constitució que feia personalment responsables els ministres dels actes o omissions del
seu govern. És gràcies a aquesta llei que l'exprimer ministre conservador, Geir
Haarde, està essent jutjat per negligència greu comesa durant el seu
mandat, en què es va produir el col·lapse bancari -com també estan essent
jutjats per frau els principals banquers del país-. La pregunta contrafactual
que ha portat Haarde a judici és: què
hagués passat si el govern hagués actuat davant les advertències sobre
l'imminent col·lapse del sistema bancari nacional? Si es demostra que una
actuació governamental a temps hagués servit per pal·liar la recessió
econòmica, possiblement serà declarat culpable.
Ara la recessió ha acabat. En el moment de
la fallida dels bancs el 2008, Islàndia es va negar a cobrir les pèrdues sota
la premissa que els contribuents no eren responsables de pagar els deutes d'una
entitat privada. L'economia islandesa es va contraure un 6,7% el 2009, va
créixer un 2,9% el 2010 i s'expandirà un 2,4% el 2012. Els analistes
coincideixen que l'enfocament de la crisi d'Islàndia va ser l'encertat però
també que no és aplicable als països de l'eurozona perquè no poden devaluar la
moneda per si mateixos i perquè existeix un conflicte creuat entre la voluntat
democràtica del ciutadans i els interessos dels mercats financers.
Tanmateix, es podria aprendre
una lliçó fonamental del model islandès: si els contribuents d'arreu del món se
sentissin inspirats pels islandesos, els bancs haurien de començar a
preocupar-se. Si els governs forcessin els inversors a assumir la
responsabilitat de les seves apostes més arriscades i limitessin el finançament
dels bancs centrals i dels governs al sistema bancari, les coses podrien
començar a canviar. Però aquestes institucions ja han anunciat que això
provocaria com a resposta l'equivalent a una guerra econòmica. Potser seria el
moment que els representants polítics posessin límits a uns banquers anònims
que de totes maneres no semblen mostrar cap tipus de lleialtat cap a cap nació.
Podeu ampliar aquesta
informació aquí.
Us recomanem, a més, l'article "El caso islandés", d'Elvira Méndez i Antonio Estella.
Autora: Natalia Gimeno
Article ""El caso islandés", d'Elvira Méndez i Antonio Estella. |
Arxiu històric
del socialisme
català
XIV Seminar about populism, xenophobia, conflict and communicarion
Papers de la Fundació
Informe Social. Un nou contracte social per a una prosperitat compartida
Col·lecció Informes
El Futur és Federal
frc Llibres
Economistas frente a la crisis
![]() |
Fundació Europea d'Estudis Progressistes |
|
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 933 195 412