Arxiu Històric del Socialisme Català
Diccionari Biogràfic
Porqueras Fonfria, Ramon
(Barcelona, 17 de gener de 1925 – Sarcelles, França, 15 de setembre 2008)
Ramon Porqueras, una vida de combat pel socialisme i la llibertat.
Per: Per David Ballester
Desconegut pel gran públic, oblidat en les monografies de període
franquista, el socialista Ramon Porqueras mereix un reconeixement clar i
explícit, ni que sigui després de la seva mort, com un home clau de la
lluita contra la dictadura, tant a l'interior com a l'exili. Activista
incansable, home de combat, defensà al llarg de la seva vida les
mateixes idees: la democràcia i el socialisme, un socialisme que ell
entenia com la màxima expressió de la llibertat. Tal com plantejava el
seu company de no poques accions Robert Comet, a les pàgines d'Oriflama del 3 d'abril de 1977, podem estar d'acord en la seva reivindicació: "Em sembla que, ara que provem de recuperar la nostra història dels anys terribles, seríem injustos amb la resistència catalana (que li deu tant)
i seríem, a més, injustos amb nosaltres mateixos si no parlàvem de
l'activitat de Ramon Porqueras, home íntegre, gran lluitador
antifeixista i excel·lent orador i organitzador, que va viure durant els
anys fent feina en la clandestinitat, sortejant riscs i paranys de la
policia franquista".
Ramon Porqueras Fonfria va néixer a Barcelona el 1925, en el marc
d'una família de classe mitja que patia els avatars de la professió dels
seus pares, cantants de sarsuela. Els seus primers records foren els de
la Guerra Civil, els bombardejos i les actuacions que realitzava el seu
pare per les poblacions de les rodalies de Barcelona, sovint pagades en
espècies, permeteren mitigar la fam d'aquells anys. Un cop acabat el
conflicte, no pogué prosseguir els seus estudis de comptabilitat, atès
que la migrada economia familiar va motivar que ingressés en el Banc
Hispano-Americà el 1940. Mitjançant un company de treball, sis anys
després ingressà en els rengles del Moviment Socialista de Catalunya,
per fer-ho poc després en la UGT, quan el Moviment va decidir fer costat
a la Federació Catalana del PSOE i el POUM en el seu intent de
potenciar el sindicat, que llavors competia amb un d'homònim impulsat
pel PSUC.
La seva empenta, joventut i l'anhel de lluitar contra el règim, aviat
el portaren a un alt grau d'activisme en els rengles de les
organitzacions on militava. Realitzà diversos viatges clandestins a
França, per contactar amb les direccions a l'exili, a la vegada que posà
en marxa un aparell de falsificació de documents de provada
efectivitat, a més d'encarregar-se de la instal·lació d'una impremta
clandestina.
Com a resultat d'una onada de detencions de militants socialistes el
1948, va haver de passar a la clandestinitat, havent de realitzar de
forma paral·lela diversos treballs, sempre en llocs de confiança, per
poder mantenir-se. Foren anys d'una gran activitat, en que esdevingué
l'home clau per entendre la trajectòria de l'MSC en la complexa
clandestinitat del moment. En aquests anys participà en un seguit de
fets emblemàtics de la lluita antifranquista a Catalunya: des de la vaga
dels tramvies de 1951, a la penjada de la senyera a Sant Pere Màrtir
durant el Congrés Eucarístic, passant pels fets del Liceu quan la VIª
Flota dels EUA visità per primer cop Barcelona. Igualment el 1951 entrà
en contacte amb l'Executiva Nacional socialista a Madrid, els quals
l'any següent el designaren màxim responsable del Secretariat Regional
de la UGT de Catalunya, càrrec que compartiria amb el sabadellenc Ramon
Morera.
És a partir d'aquesta intensa activitat clandestina, quan pren cos el
Ramon Porqueras com a referent de la lluita antifranquista per tota una
generació d'activistes. Albert Manent ens parla d'ell com un "aventurer amb molt de talent i molta audàcia, que donava la imatge d'un revolucionari rus", mentre que Amadeo Cuito el definia amb els següents adjectius: "charmant, desorganitzat, bohemi, intel·lectual, iconoclasta, (...) personatge d'una novel·la de Baroja". Mentre que pel seu company d'activitats en el marc de l'excursionisme Estanislau Torres era una "persona activista, valenta i que, cada dia, es jugava la pell per la llibertat".
Com a resultat d'aquesta tasca, el 20 de febrer de 1953 fou detingut
per la policia al pis clandestí que ocupava al carrer d'Aribau,
conjuntament amb una dotzena més de militants socialistes, la major part
del Moviment (Pau Verrié, Antoni Monràs, Emili Losada, Ramon Morera,
Jaume Viladoms...). Ingressat a la presó Model, hi va romandre fins el
30 d'octubre de l'any següent, quan sortí en llibertat vigilada. El seu
advocat durant aquest procés fou Joan Reventós, que aprofità les
entrevistes mantingudes a la presó per adquirir la informació necessària
per substituir a Porqueras al capdavant del Moviment. Davant de la
possibilitat que l'evolució del procés comportés l'anul·lació de la
llibertat provisional, decidí, conjuntament amb Ramon Morera,
exiliar-se, creuant la frontera el desembre de 1955. Una decisió que
havia de marcar la resta dels seus dies, atès que des d'aquest moment
romandria a França fins al final de la seva vida, i de la qual mai se'n
penedí.
Després d'un breu pas per Tours, s'instal·là a París. En el decurs de 1956, la publicació d'un article a Endavant que portava per títol "Un problema greu",
on denunciava, segons el seu criteri, l'excessiu catalanisme del partit
i la pèrdua de la lluita de classes com a referent, acabà per comportar
la seva baixa del Moviment i el posterior ingrés en el PSOE. Aconseguit
l'estatut de refugiat polític i superat amb èxit un curs de torner,
professió que ja no abandonaria, centrà els seus esforços en la
reconstrucció del Secretariat Regional de la UGT de Catalunya a l'Exili
(1957), després de dos intents anteriors que havien acabat en un
estrepitós fracàs.
Consumada l'onada de detencions de desenes de militants socialistes
el novembre de 1958, Porqueras realitzà un viatge clandestí a l'interior
l'abril de l'any següent, amb l'objectiu de rellançar les deteriorades
relacions interior-exili. L'objectiu no s'aconseguí i poc després,
desencisat, presentaria la dimissió del seu càrrec a Pascual Tomàs.
Llavors ingressà al sindicat CGT-Force Ouvrière, mantenint el
seu tradicional activisme en el decurs dels anys següents, però ara en
el marc de la localitat on s'instal·là definitivament, Sarcelles, i en
organitzacions franceses.
En el context de la crisi de la UGT a finals dels anys seixanta, fou
escollit membre de la seva Comissió Executiva (1969-1971), fent costat
al sector "històric" en el trencament dels rengles socialistes espanyols
de l'any següent, moment en que abandonà la seva militància en la UGT.
Un cop acabada la dictadura, realitzà el primer viatge a Barcelona,
on trobà una ciutat desconeguda, que se li feia estranya, malgrat el
retrobament amb vells amics com Joan Reventós, Josep Benet, Josep Maria
Ainaud, i Estanislau Torres, entre d'altres. Malgrat que a partir
d'aquestes dates els viatges a Catalunya sovintejaren, l'edat dels seus
dos fills, llavors ja adolescents, i la manca d'expectatives laborals
clares el decidiren a romandre a França.
El 1978 reingressà en la UGT, i el 1981 en la minúscula secció
parisina del PSC, on romangué uns deu anys. D'una manera paral·lela des
de 1985 milità, a nivell francès, en el Mouvement pour un Parti des Travailleurs (MPPT) i en el seu successor, el Parti des Travailleurs (PT).
Un cop jubilat dedicà bona part del seu temps lliure a ordenar el seu
ampli arxiu personal, i posar-lo a disposició dels historiadors a la
Fundació Figueres i al Centre d'Història Contemporània de Catalunya, al
costat de les activitats que portà a terme en nombroses entitats i
associacions de la vila on vivia, a més de prosseguir amb la seva passió
per la filatèlia.
El 2008 el seu testimoni fou incorporat a un projecte de fonts orals
portat a terme per la Fundació Largo Caballero, a més de ser entrevistat
per membres d'una delegació de la UGT de Catalunya, en ocasió de la
concessió del premi Primer de Maig al Compromís atorgat per la Fundació
Josep Comaposada i la Fundació Rafael Campalans. Un reconeixement que va
rebre amb la seva habitual modèstia, i malgrat l'evident il·lusió que
li va fer, no va poder evitar posar de manifest el seu peculiar tarannà
al comentar respecte al seu paper jugat durant el Franquisme: "Tonteries!
(...), les úniques coses que van servir per molestar el franquisme les
van fer els putejats de la vida i, als putejats de la vida, no els
entrevista ningú!. Suposo que dec ser un putejat de la vida; almenys ho
era. Però durant tot el franquisme, l'únic personatge destacat va ser
Franco".
Ramon Porqueras ja no es va poder desplaçar a Barcelona a recollir
l'esmentat premi com a conseqüència del seu delicat estat de salut.
Finalment va morir, el 15 de setembre de 2008, a la França que l'havia
acollit cinquanta-quatre anys abans. Serveixi d'epíleg la descripció que
en va fer un altre company de lluita en els rengles del Moviment
Socialista de Catalunya, Francesc Casares. Després d'afirmar de que
tenia l'aspecte "del que és, un conspirador", rematava la seva valoració amb les següents paraules: "era,
per a mi, en aquells anys cinquanta i seixanta, com una mena de mite.
Vull dir que el tenia per un personatge gairebé fabulós. (...) només en
sabia que feia com d'engranatge entre la direcció del partit a França
(Pallach) i els dirigents de Barcelona (Reventós i Casablancas,
bàsicament). Això li donava, als meus ulls, un aire una mica misteriós.
Però ja notava que Joan Reventós mantenia amb ell una relació d'amistat
sincera. Això m'inclinava a considerar-lo digne de tota confiança
política".
David Ballester
Col·leccions
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Diccionari Biogràfic Figures destacades del socialisme català
Manuscrits Reflexions sobre el Socialisme de socialistes ja desapareguts
Butlletí Informació i difusió de materials i activitats de l'Arxiu
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 934 955 447
Financiado por el Ministerio de Cultura y Deporte
