Arxiu Històric del Socialisme Català
Diccionari Biogràfic
Urenda Bariego, José Ignacio
(Barcelona, 23 d'octubre de 1934 – Barcelona, 16 de desembre de 2003)
José Ignacio Urenda, el rostre humà del socialisme
Per: José Antonio González Casanova
José Ignacio Urenda Bariego va néixer a Barcelona el 23 d'octubre de
1934 en el si d'una família de Valladolid, fill d'un militar mort
defensant la República en la batalla del Segre a les acaballes de la
guerra civil i el menor de cinc germans, als que la mare, modista, va
tirar endavant amb grans sacrificis. Estudià el batxillerat a l'Institut
Balmes i començà Filosofia i Lletres, però, als 18 anys, anà al
noviciat jesuïta de Veruela, del qual en sortí aviat per
incompatibilitat amb la pedagogia que hi va haver de patir. Estudià Dret
i entrà en contacte amb estudiants cristians que el vincularen a la
revista progressista El Ciervo i al Servei Universitari del
Treball, on desenvolupà una gran activitat durant cinc anys com a
dirigent i participant en els camps de treball de Rodalquilar, Linares,
Astúries, així com en la reconstrucció de barris obrers d'immigració
(Montjuïc, L'Hospitalet, etc.). Urenda intervingué de ple en les accions
antifranquistes dels estudiants de Barcelona entre 1955 i 1958. Va ser
detingut vàries vegades, ingressà a la presó i fou processat per
propaganda il·legal. Expedientat acadèmicament, a l'hora del servei
militar va ser destinat al Sàhara poc després de la Guerra d'Ifni.
Segons deia, l'experiència del desert li revelà la seva vocació
contemplativa, d'altra banda, pròpia de tot autèntic activista en pro de
les més altes causes humanes.
En 1958, funda la Nova Esquerra Universitària (NEU), embrió a Catalunya
del Frente de Liberación Popular (FLP), conegut com "el Felipe". En
tornar d'Àfrica, Urenda es dedicà a l'activitat clandestina de la branca
autònoma del FLP, l'Associació Democràtica Popular de Catalunya (ADPC)
mentre treballava com a advocat laboralista en el despatx de Francesc
Casares, conegut dirigent del MSC. El 16 de maig de 1962 va ser detingut
i empresonat a La Model i a Carabanchel arran d'una caiguda general del
FLP, relacionada amb el seu impuls al moviment vaguístic d'Astúries,
País Basc i Catalunya. Condemnat a tres anys de presó per un consell de
guerra, els complí a Sòria. L'indult general per la mort del Papa Joan
XXIII l'alliberà el 30 de juliol de 1963, i es va poder casar amb la
seva companya Teresa Muñoz. "No va ser una època dolenta" recordava Urenda, perquè va ser una oportunitat formativa "com a poques a la vida". El seu company de presó, Vázquez Montalbán, parlava "d'aquell esplèndid exemplar humà, dur i arrogant" que va demostrar a la presó "la seva enteresa humana i política"
i va ser l'artífex i el dirigent d'una nova formació, el Front Obrer de
Catalunya (FOC), i l'eix de noves accions clandestines, centrades en el
món obrer i sindical. Defensà la personalitat del FOC en front de les
successives temptacions d'entrar en el PSUC o ser un partit trotskysta.
Inspirà la declaració ideològica de 1965, que va fer del FOC la força
hegemònica de tot el FLP, en la línia de la nova esquerra europea (PSU i
PSIUP). En esclatar el FOC, el 1970, en corpuscles ultraesquerrans,
Urenda va ser professor ajudant de Teoria de l'Estat a la Universitat de
Barcelona sense abandonar l'activitat antifranquista fora de tota
militància organitzada.
Urenda jugà un paper decisiu en el procés d'unificació del dispers
socialisme català. Primer, com a un dels ex-dirigents del FOC que
integrà el sector més esquerrà de la Convergència Socialista de 1974, i,
després, participant en la direcció del Partit Socialista de
Catalunya-Congrés (1976) i del Partit dels Socialistes de Catalunya
(PSC-PSOE) (1978) com a membre dels seus secretariats i comissions
executives per la seva experiència en el front de lluita urbana, així
com en els òrgans encarregats d'assolir la definitiva unitat socialista.
Mentrestant també participà en el projecte d'una federació de partits
socialistes d'arreu de l'Estat fins la seva dissolució en benefici del
PSOE. L'estiu de 1978 moria la seva companya Teresa Muñoz, en plena
joventut i sense descendència. A José Ignacio, pel seu tarannà, li
hauria agradat ser pare. No va tenir fills, però en va afillar més d'un i
sempre va dedicar les seves preocupacions polítiques als problemes del
jovent amb manca de suports morals i sotmesos a ambients degradants.
En les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979, Urenda fou
elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona i diputat provincial. Va ser
designat vice-president de la Corporació Metropolitana de Barcelona;
càrrec que el va permetre democratitzar les estructures del vell aparell
franquista donant representativitat i oportunitats d'acció als
municipis de la comarca. Demostrà de seguida el seu interès per les
condicions de vida de llurs habitants, la majoria treballadors d'origen
forà, i els problemes materials i morals de la gent, que ell anava
coneixent de manera directa i comunicava amb informes rigorosos a
l'autoritat competent. El primer govern socialista de 1982 el nomenà
delegat a La Rioja i governador de Logroño. Ell deia bromejant que se
sentia com un exiliat a Sibèria, tanmateix va fer amb humilitat,
disciplina i dedicació els seus deures en un ambient tranquil i sense
problemes polítics greus. El 26 de novembre de 1986 aconseguí el
trasllat al govern civil de Lleida, l'etapa més dura del seu periple com
a governant, ja que topà amb conflictes de tota mena: el pantà de
Rialb, el contraban andorrà, els atemptats etarres a Baqueira-Beret, els
colons de Montagut, la immigració subsahariana, el racisme, la nova
delinqüència, la droga, etc, etc. Urenda pati la tensió de defensar
l'ordre jurídic democràtic amb rigor i prudència, reprimint excessos
però cercant acords. "El governador és un partidor" deia, i, quan fatigat i més enyorat que mai de Barcelona, va voler deixar Lleida i fins i tot la política, declarà que "mai he tingut vocació de ser un polític de carrera".
El 6 de desembre de 1991 va ser nomenat per l'alcalde Maragall
comissionat seu en un afer important: vetllar pels drets civils de la
nova immigració a la capital de Catalunya. En aquest encàrrec de vuit
anys fins a la seva jubilació el 1999, creà un observatori sobre l'estat
educatiu i sanitari d'aquesta població, redactà informes molt útils,
practicà contactes amb totes les associacions d'immigrants i les
principals ONG, educà a la guàrdia urbana sobre el tracte degut als
nouvinguts, fomentà opinions contràries a la xenofòbia, defensà les
minories religioses i ètniques, sobretot la gitana, i va promoure el
diàleg interreligiós. Ja jubilat, continuà la seva missió com a
coordinador de la comissió d'experts sobre immigració del Parlament de
Catalunya. En 1994 havia creat el programa Barcelona Solidària, que ha
donat peu a múltiples activitats de cooperació internacional.
Urenda va mostrar sempre el rostre humà del socialisme. No esperava el
seu adveniment futur per a practicar-lo en l'immediat present. Els
pobres, els joves i els immigrants eren la seva preocupació constant.
Radical de pensament, però pràctic i realista. Molt crític, però
tolerant. Sense ambicions personals, veia la política com un servei a la
gent. Humil, discret, tímid, reservat. Gran pedagog, llançava els joves
a l'acció amb plena llibertat. Va ser el mestre espiritual de dues
generacions socialistes, de Pasqual Maragall a Anna Terrón. Va morir
llegint L'Odissea d'Homer el mateix dia que el seu deixeble
preferit era designat pel Parlament de Catalunya primer president
socialista de la Generalitat de Catalunya. Donava per acabada la seva
missió de tants anys?
J.A. González Casanova
Col·leccions
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Diccionari Biogràfic Figures destacades del socialisme català
Manuscrits Reflexions sobre el Socialisme de socialistes ja desapareguts
Butlletí Informació i difusió de materials i activitats de l'Arxiu
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 934 955 447
Financiado por el Ministerio de Cultura y Deporte
