Arxiu Històric del Socialisme Català
Diccionari Biogràfic
Lorda i Alaiz, Felip M.
(Almacelles, 5 de juliol de 1918 – Barcelona, 23 d'agost de 1992)
Crític literari i polític català. Home de vasta cultura, de
temperament reflexiu i moderat. Treballà principalment en el camp de la
traducció i la promoció de la cultura catalana, alhora que exercí de
polític, defensant sempre els drets humans i les llibertats dels pobles.
Nascut a Almacelles (Lleida), es traslladà de residència nombroses
vegades al llarg de la seva infància i adolescència, degut a la
professió dels seus pares, mestres nacionals, trajectòria que ell
continuaria amb diferents experiències a l'exili. El seu primer contacte
amb la política fou el nomenament del seu pare com a alcalde de Nalec
(Urgell). Estudià primer a l'escola primària local i des dels dotze anys
al seminari de la ciutat de Lleida, formació que l'aproximà a les fonts
clàssiques de Grècia i Roma, alimentant una de les seves vocacions
vitalícies, l'estudi de la filosofia. Mentre els seus pares visqueren a
Tàrrega, Lorda entrà a formar part de la secció estudiantil del sindicat
de la UGT, organització amb la qual mantindria contacte durant el seu
exili arribant a ocupar càrrecs dirigents ja en el període democràtic.
Lluità en el bàndol republicà en esclatar la Guerra Civil espanyola
fins que una malaltia el retirà de la primera línia de foc. Detingut i
empresonat al camp de presoners de Lleó, accedí a fer el servei militar
obligatori a Melilla amb la Legió per sortir-ne, quelcom que complí en
acabar la guerra civil. Fou nomenat caporal per ser dels pocs que sabia
llegir i escriure. Durant aquest servei aprofità per passar l'Examen
d'Estat corresponent al final del batxillerat.
El 1941 inicià els estudis de Filologia Clàssica a la Universitat de
Saragossa. Acabarà els estudis a Madrid, per compaginar l'estudi amb les
tasques administratives a les forces armades on fou mobilitzat durant
la Segona Guerra Mundial. Es llicencià el 1945 en Filologia Clàssica,
iniciant una carrera docent més o menys contínua alhora que també
començà a treballar en algunes traduccions. Li fou concedit el grau de
doctor per la Universitat de Barcelona amb una tesi que versava sobre la
traducció de Carles Riba de L'Odissea.
Buscant millores econòmiques, marxà a l'exili el 1947 on es casà amb
l'escriptora Josefina Vidal. Combinà les estades a l'exterior, a Holanda
i Londres, amb curts períodes a Catalunya fins la seva tornada
definitiva a Barcelona en iniciar-se la transició política. Tant a
Holanda com a Londres treballà per a diferents editorials estrangeres i
alguna d'espanyola traduint obres clàssiques, literàries i d'assaig de
l'anglès i neerlandès, feina que li comportà el prestigiós guardó
holandès Nijhoff a la millor traducció i a la seva trajectòria com a
traductor, quelcom que li donà prestigi internacional.
Exercí de crític literari per a nombroses revistes, especialitzant-se
en teatre holandès i anglès. Combinà aquesta feina amb la direcció i
l'edició de les emissions en castellà de la RNW holandesa i de la BBC
britànica, especialitzant-se en temes culturals i artístics. Per la seva
banda, estudiarà els filòsofs Erasme de Rotterdam i Baruch de Spinoza,
convertint-se en un reconegut especialista en aquests dos personatges.
Entre 1960 i 1977 s'incorporà com a docent a la Càtedra de Llengua i
Literatura Catalana de la Universitat d'Amsterdam. Serà en aquesta època
quan intensificarà el seu activisme polític. El 1962, poc temps després
que la seva dona s'afiliés al PSOE exterior, Lorda s'integrà a la
Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT de l'exterior. El
1974 fou elegit president de la Casa del Pueblo d'Amsterdam, també de la
UGT. El matrimoni treballà per a l'impuls i l'extensió del PSOE i la
UGT als Països Baixos amb l'ajuda del partit socialista neerlandès (Partij van der Arbeid - PvdA) i dels sindicats Nederlands Uitgeversverbond (NUV)
d'aquell país, alhora que desenvoluparen diverses activitats per
facilitar la integració dels immigrants a Holanda, organitzant nombroses
activitats de formació cultural i política. Alhora, Lorda i la seva
dona foren el contacte i punt de trobada i acolliment de militants
clandestins i de l'exili.
L'activitat política féu Lorda proper a la realitat política
espanyola; mantingué un contacte freqüent amb Catalunya, sobretot amb
els líders de la Federació Catalana del PSOE, com Triginer. Amb una
perspectiva allunyada de la quotidianitat interior treballà amb el
convenciment de la necessitat d'unió de totes les tendències
socialistes, defensant sempre les seves bases de llibertat i pluralisme
democràtic.
Tornà a Catalunya el 1977 en acceptar anar com a cap de llista per la
província de Lleida, donada la importància del moment històric per
consolidar la democràcia. Essent gairebé un desconegut en aquella
contrada, es presentà sota la candidatura conjunta de la FC PSOE i del
PSC-C, "Socialistes per Catalunya", compartint la campanya amb el
conegut Josep Pané, qui arrossegà el sector agrari.
Lorda inicià la seva carrera política en sortir elegit com a diputat
per Lleida a les Corts Constituents (1977-1978). Participà en nombroses
comissions com la d'Agricultura, la de Comerç i Turisme, la de Cultura,
la d'Incompatibilitats, la d'Afers Exteriors i la d'Afers
Constitucionals i Llibertats Públiques, essent aquestes dues darreres on
desplegà una activitat més rellevant. També fou membre de la Comissió
de la Població i dels Refugiats a l'Assemblea del Consell d'Europa.
Entre les seves motivacions, que sempre dugué endavant amb rigor
intel·lectual procedent de la seva formació acadèmica, destacà la
defensa dels drets humans en diferents conflictes -com el del Sàhara,
Xile, Argentina o promocionant la Carta Social Europea-, la defensa de
la cooficialitat del català i el castellà, l'impuls d'una comissió de
control de la televisió pública per dotar-la d'uns estàndards de
qualitat mínims, etc.
Fou elegit diputat per al Parlament de Catalunya per la
circumscripció de Barcelona el 1980, així com en les successives
legislatures, sense arribar a acabar la quarta, en morir el 1992. Des
del 1984 combinà la feina com a diputat al Parlament de Catalunya amb la
de senador.
Com a diputat exercí diferents càrrecs i treballà en nombroses
comissions pluridisciplinars. Motivat principalment per la cultural,
destacà la seva feina per a la millora de l'ensenyament públic i privat,
a favor de l'educació laica i per a la normalització del català i la
recuperació de les tradicions pròpies. Seguí amb el seu treball anterior
sobre el control dels mitjans de comunicació públics, tant per
garantir-ne la qualitat, com per dur a aquest terreny diferents debats
relacionades amb els drets humans, des de la normalització lingüística,
passant pel respecte a les persones, fins arribar a l'equitat i
imparcialitat en l'adjudicació d'espais gratuïts als partits polítics.
Treballà també pels drets humans a les presons catalanes, així com també
en les desaparicions de catalans a Argentina. Paral·lelament treballà
pel desenvolupament de diferents reglaments i status de la cambra.
Membre des del 1978 de la Comissió Executiva del nou PSC-PSOE,
s'encarregà de la Secretaria de Política Cultural. Alhora, s'integrà
dels del seu retorn a Catalunya, a la FETE-UGT de Catalunya, essent-ne
elegit Secretari General el 1981. Membre fundador de la Fundació
Campalans (1979), del Patronat de la Universitat de Barcelona
(1982-1986) i de la junta directiva del Centre d'Informació i
Documentació Internacional a Barcelona (1982-1986).
En el camp literari i cultural, a més del centenar de traduccions que
realitzà al llarg de la seva vida, participà de forma contínua en
tertúlies i programes radiofònics, alhora que escriví nombrosos articles
periodístics de divulgació col·laborant assíduament amb La Vanguardia i l'Avui,
així com moltes d'altres publicacions locals, i nacionals. Ja des del
començament se li reconegué la qualitat i erudició d'aquests escrits,
pel que ja el 1953 li fou atorgat un premi per la sèrie de reportatges
al setmanari Destino de Barcelona.
En aquesta profusió d'articles tocà temàtiques diverses que versaven
sobre debats de política immediata en les quals estava participant o de
reflexió política més aprofundida talment entorn la constitució, el
socialisme o la nació, així com també crítiques literàries i ressenyes
culturals.
Escriví també algunes obres: d'una banda aprofundí en l'estudi del teatre anglès i neerlandès, Teatro inglés de Osborne hasta hoy (1964) i Teatro neerlandés de la Edad Media (1967), i de l'altre, preparà recopilacions temàtiques com Teatro flamenco contemporáneo (1962) i Teatro inglés contemporáneo 1956-1962 (1966). També publicà un llibre bas at en la seva tesi doctoral, Carles Riba, traductor de "La Odisea" (1968), així com llibres de referència en el camp de la filosofia: Conocer a Spinoza y su obra (1980) i Erasmo (1981). Morí a Barcelona el 1992.
Col·leccions
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Diccionari Biogràfic Figures destacades del socialisme català
Manuscrits Reflexions sobre el Socialisme de socialistes ja desapareguts
Butlletí Informació i difusió de materials i activitats de l'Arxiu
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 934 955 447
Financiado por el Ministerio de Cultura y Deporte
