El think tank del socialisme català
Notes de l'observatori
18/06/2012
Grècia dóna un respir a Europa
Finalment s'ha acomplert el que vaticinaven les enquestes, i el partit
conservador Nova Democràcia (ND) s'ha
imposat a les eleccions generals que es van celebrar ahir a Grècia, tot i que amb
un marge escàs de vots en termes percentuals.
Els resultats, amb el 99,82% dels vots escrutats, han estat els següents (entre
parèntesi els de les eleccions del passat diumenge, 6 de maig):
Nova Democràcia: 129 escons
[79+50] - 29,66% [+10,81%] → (108
escons - 18,85%)
Syriza: 71
escons - 26,89% [+10,11%] (52
escons - 16,78%)
PASOK (Moviment Socialista Panhelènic): 33 escons - 12,28% [-0,90%] (41 escons - 13,18%)
Grecs Independents: 20 escons - 7,51% [-3,09%] (33 escons - 10,60%)
Alba Daurada: 18 escons - 6,92% [-0,05%] (21 escons - 6,97%)
Dimar (Esquerra Democràtica): 17 escons - 6,25% [+0,14%] (19 escons - 6,11%)
Partit Comunista de Grècia (KKE): 12
escons - 4,50% [-3,98%] (26
escons - 8,48%)
La participació ha estat del 62,47%.
Crec oportú, en primer lloc, donar unes breus pinzellades del sistema
electoral grec:
Grècia s'ha dotat d'un sistema unicameral en què els ciutadans elegeixen
una Cambra de Diputats composada per 300 diputats (l'article 51.1 de la
Constitució grega estableix un mínim de 200 i un màxim de 300) que seran
elegits per un termini de quatre anys (cfr. Art. 53.1) per un sistema
proporcional (l'art. 54.1 es remet a una llei electoral que, aprovada l'any
2004, estableix un repartiment proporcional basat en la fórmula del quocient
electoral o mètode Hagenbach-Beschoff). Del total de 300 escons, 238
s'elegeixen en 56 circumscripcions o districtes electorals i 12 escons es
distribueixen a escala nacional, amb un topall mínim d'un 3% per a accedir al
repartiment, mentre que els 50 escons restants s'adjudiquen al partit guanyador
de les eleccions a escala nacional (sempre que hagi obtingut, almenys 101
escons); es tracta d'una mena de bonus
o prima que, sens dubte, busca garantir la governabilitat. Finalment, el vot és
obligatori per als ciutadans (cfr. art. 51.5) de fins a 70 anys, si bé, després
d'una reforma de la llei electoral de l'any 2000 aquesta obligació no comporta
cap sanció en cas d'incompliment. Un altra peculiaritat del sistema grec és que
no existeix el vot per correu: els ciutadans que viuen a l'estranger i vulguin
exercir el dret de vot han de desplaçar-se i votar personalment.
Anant ja a l'anàlisi dels resultats, el primer que s'ha de dir és que la
crisi econòmica ha alterat el sistema de dos partits hegemònics que s'han s'han
anat alternant en el poder des de la restauració de la democràcia l'any 1974
després de la 'dictadura dels coronels': el partit conservador de Nova Democràcia
(ND) i el Moviment Socialista Panhelènic (PASOK), de filiació socialdemòcrata.
El temps ens dirà si aquest sistema ha estat substituït per un altre, també de
dos partits, però en el què la coalició d'esquerra radical, Syriza, s'ha situat
com hegemònic al camp de l'esquerra, tot desplaçant el PASOK, que s'ha enfonsat
electoralment. Tanmateix s'ha de tenir en compte que els partits més petits
també estan cridats a jugar un paper important atès que el partit guanyador de
les eleccions d'ahir no ha assolit la majoria absoluta i necessitarà per tant
el recolzament d'altres partits, com per exemple el partit Dimar, de centre esquerra. Sobre aquest punt hi tornaré més tard.
Deia que, tal com predeien les enquestes (recordem que la llei grega
prohibeix la publicació de sondeigs des de quinze dies abans de la jornada
electoral, el que constitueix una peculiaritat d'aquest sistema) el resultat
estaria molt igualat entre ND i la coalició Syriza, si bé amb un lleuger
avantatge pel partit conservador, tal com finalment ha acabat succeint. Així,
si ens fixem en la mitjana de resultats de les enquestes publicades, veurem que
a ND li atorgaven entre 121 i 127 escons (han acabat essent 129),
mentre que a Syriza li donaven entre
69 i 72 (finalment han estat 71),
al PASOK entre 35 i 37 (33), Grecs Independents, 18-19
(20), Alba Daurada, 12 (18), Dimar (esquerra democràtica), 16-21 (17) i al Partit Comunista Grec (KKE), 14-17 (12).
Val la pena dedicar unes línies, ni que sigui molt breument, a parlar dels
diferents partits que han assolit representació parlamentària. En primer lloc, i com a vencedor de les eleccions, el partit Nova Democràcia (ND) ocupa l'espai
ideològic de centre dreta. A aquest el partit pertany l'exprimer ministre,
Konstantinos Karamanlís (més conegut com a Kostas Karamanlís), que va governar
el país entre el 10 de març de 2004 i el 6 d'octubre de 2009. Val a dir que
durant el seu mandat es van maquillar
els comptes públics per que complissin els requisits establerts per la Unió
Europea, comptes que, per altra banda, van ser avalats per alguna de les
empreses auditores més importants del món, les que ara atorguen els famosos rating (classificació creditícia) en els
que es basen els anomenats mercats financers a l'hora d'establir els tipus
d'interès dels deutes sobirans dels països. Tota una paradoxa. El seu oncle és
Constantinos Karamanlís, qui al seu torn, va ser primer ministre durant catorze
anys i després president de la República. Només poso aquest fet de manifest per
a subratllar la idea de dinastia familiar que ha vingut dirigint fins ara els
dos principals partits grecs, ND i el PASOK, amb les famílies Karamanlís a ND i
Papandreu al PASOK (si bé és cert que sembla que aquesta força dinàstica ja
havia minvat atès que els candidats ara eren Antonis Samaràs pel primer -en
substitució de Kostas Karamanlís- i Evàngelos Venizelos -en lloc de Yorgos
Papandreu- pel segon). Nova Democràcia pertany al Grup parlamentari de
l'EPP-PPE al parlament Europeu. Defensa el compliment del memoràndum signat per
Grècia a cavi dels dos recats financers.
Pel que fa a Syriza, és tracta
d'una coalició de partits integrada per una escissió del PASOK, eurocomunistes
escindits del Partit Comunista i independents d'esquerres, entre d'altres. Cal
subratllar l'increment espectacular experimentat pe aquest partit en termes
electorals sota la direcció del carismàtic, Alexis Tsipras, enginyer de 37
anys, tota vagada que l'any 2009 era una força parlamentària residual amb només
13 diputats. Va defensar aferrissadament la permanència de Grècia a l'eurozona,
si bé renegociant les clàusules econòmiques recollides al memoràndum i apostant
per polítiques econòmiques expansives o de creixement, en comptes de les
exigències d'austeritat draconiana aplicades fins ara. Sembla que aquesta via
de "creixement" (com es diu als ambients de la UE) ha agafat embranzida després
de la victòria de François Hollande a França el passat 6 de maig. Tot i això no
ens enganyem: el triomf de Syriza hagués comportat molt probablement, cas de
que proposés la renegociació del Tractat de rescat, la sortida de Grècia de
l'euro, donat que països com Alemanya, Àustria, Holanda o Finlàndia no estan
disposats a modificar els seus termes (encara que, pot ser sí els terminis, com
em referiré més tard). En una situació econòmica tan difícil com la grega
aquest partit, que es defineix com "d'esquerra radical", situat a l'eix
ideològic més a l'esquerra que el PASOK ha acabat desplaçar-lo com a força
majoritària de l'esquerra. Aquest partit pertany a l'Esquerra Unida Europea
(European United Left-Nordic Green Left) al si del Parlament europeu.
Quant al PASOK, de tendència
socialdemòcrata (pertany al PSE al Parlament europeu), és el que podríem
nomenar el partit "tradicional" de l'esquerra fins ara, sense cap mena de dubte
ha rebut un fort càstig del seu electorat a resultes de la posada en pràctica
de mesures econòmiques fortament restrictives i que han perjudicat,
fonamentalment, les classes més desfavorides, és a dir, la base electoral
potencial del partit (un procés paral·lel a l'experimentat pel Partit Laborista
d'Irlanda, un altre país rescatat, i que ja he abordat en un article anterior,
també publicat a la pàgina de la Fundació Campalans, al qual em remeto). A les
dades em remeto: a les eleccions del 4 d'octubre de 2009 (fa només tres anys!)
van aconseguir gairebé el 44% dels vots i 160 escons (la majoria absoluta està
fixada en 151 escons).
Grecs Independents és una formació de caràcter fortament nacionalista grec
escindida de ND i situada més a la dreta que aquesta a l'eix ideològic. El seu
líder és Panos Kamenos.
Alba Daurada constitueix, sens dubte, el factor més desestabilitzador dels
resultats d'ahir. De ser un partit marginal a la política grega ha passat a
assolir un recolzament electoral del voltant del 7% a les eleccions del mes
passat, xifra que ha mantingut a les d'ahir. Des del meu punt de vista la crisi
econòmica crea les condicions més favorables per a aquesta mena de partits. Un
fet molt similar a l'experimentat a França amb els bons resultats del Front Nationel (FN) de Marine Le Pen,
que va arribar gairebé al 18% dels vots a la primera volta de les eleccions
presidencials franceses del passat 22 d'abril. Aquest cas resulta fins i tot
més preocupant, amb grups de gent d'aquest signe perfectament identificables pel
carrer, amb actituds molt sovint intimidants que ratllen amb el gangsterisme
més pur. Valgui com exemple el fet de demanar a tothom que es s'aixequés a
l'entrada del seu líder, Nikolaos Michaloliakos, convidant "amablement" a abandonar la sala a qui
no ho fes.
Dimar o Esquerra Democràtica és un grup de
centre esquerra moderada que es nodreix fonamentalment, per una banda, d'un
grup de militants escindits del PASOK, encapçalats per l'exministra d'Economia
i Competitivitat de Yorgos Papandreu, Luka Katselli, que va dimitir per estar
en contra de les retallades que havia d'aprovar el govern socialista, i per
l'altra, per desafectes de Syriza, la
seva ala més moderada.
Finalment tenim el KKE, el Partit Comunista de Grècia, de caràcter
marxista-leninista, prosoviètic (si és que això vol dir alguna cosa avui en
dia) i que es manifesta contrari a la pertinença de Grècia tant a l'euro com a
la UE. Són contraris al pacte amb cap altre partit. La facció més moderada s'ha
acabat integrant a la coalició Syriza.
Crec que, més que un partit d'extrema esquerra ha esdevingut un partit
nacionalista grec de caràcter radical.
Ha guanyat l'opció favorable al memoràndum signat el passat mes
de març amb la troika (Banc Central
Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional). En virtut del rescat
financer Grècia rebrà 240.000 milions d'euros (130.000 del primer rescat i
110.000 del segon), diners que el país necessita amb extrema urgència, per fer
front al venciment de crèdits el proper 20 de juliol. Ha estat doncs, al meu
parer, un vot de "seny" o dit en sentit negatiu, de la por. Molt probablement
ara formaran Govern ND amb el PASOK (amb la teoria de la coalició mínima
necessària ja en tindrien prou: 162), pot ser amb el concurs de Dimar. Serà
dons un Govern fort, que donarà estabilitat política en un moments en què el
país (i Europa) la necessiten. En aquest sentit, com a Irlanda després del
referèndum del passat dia 31 de maig, (em remeto al meu anterior article, ja
esmentat), han triomfat la línia econòmica d'austeritat imposada per la
cancellera Angela Merkel. Val a dir però que, especialment a la fase final de
la campanya electoral, fins i tot Nova Democràcia es va mostrar favorable a
"renegociar" els termes del rescat. Veurem si no va ser més que una promesa
electoral feta en campanya forçat per l'ajustat de les enquestes amb Syriza. No
crec que les autoritats europees cedeixin en aquest punt. Sí sembla més
probable que s'allarguin una mica més els terminis (com d'altra banda ja s'ha
fet amb Espanya), sobre tot després de les declaracions en aquest sentit,
d'ahir mateix, del ministre d'Afers Exteriors d'Alemanya, Guido Westerwelle
(FDP).
Per acabar no em resisteixo a fer-me ressò d'una observació del
corresponsal del diari El País, Andreu Missé, fetes anit al programa especial
del Canal 3/24: Grècia gasta en armament l'equivalent al 7% del seu PIB.
D'aquesta quantitat els Estats Units li venen (en xifres aproximades) el 40%,
Alemanya el 30% i França el 13%. Són precisament els països que ara li demanen
austeritat i el compliment de les condicions pactades al rescat financer. Em
sembla que aquestes dades són elements interessants per al debat i ens haurien
de portar a la reflexió de per què hem arribat a aquesta situació. I pot ser
fins i tot de com sortir-ne.
Autor: Toni Pérez Somoza
Notes anteriors
Arxiu històric
del socialisme
català
'Claves sobre la estructura y la negociación de la financiación autonómica'
Papers de la Fundació
Informe Social: Había alternativa: nueva crisis, distinta respuesta.
Col·lecció Informes
Vall d'Aran. Una autonomia dins una autonomia
frc Llibres
 |
Fundació Europea d'Estudis Progressistes |
|
Segueix-nos
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 933 195 412