El think tank del socialisme català
Activitats
08/04/2013
El mínim que es pot dir sobre “El mínim que es pot dir”, de Raimon Obiols
"El mínim que es
pot dir" és el nom del llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols que acaba de
publicar l'editorial RBA. És també una frase feta que permet dues
interpretacions antagòniques: que l'autor hi ressenya el mínim que li ha semblat
convenient, d'entre tot allò que es pot dir; o bé que, conscient de
l'envergadura d'algunes de les coses que hi diu, s'apressa a parar el cop dient
"és el mínim que es pot dir". M'inclino més per la segona que per la primera. En qualsevol
cas, es pot afirmar que Obiols no es queda res d'important al pap. Que hi fa un
lloable esforç de veracitat. I que no transporta gota de fel. Coses no gaire
fàcils ni freqüents. Més aviat tracta de reflectir i de comprendre la visió d'uns
i altres, especialment d'aquells amb qui ell i Joan Reventós van tenir alguna
tensió política important, en algun moment determinat, sense que això desmentís
la seva amistat o el seu reconeixement bàsic: Josep Pallach, Ernest Lluch, Pasqual Maragall, els "capitans"
del PSC... Això tampoc no vol dir que hi hagi, en el llibre, cap mena d'ensucrament,
només la visió serena que dóna el pas del temps si el sabem portar bé.
Es tracta d'una
obra d'una important qualitat literària, que ve a enriquir la literatura
política catalana escrita pels nostres protagonistes (en aquest cas, escrita "a
mà", diu Obiols, i no la freqüent transcripció periodística d'una gravació).
Una obra que es farà imprescindible per
entendre algunes de les claus de la resistència antifranquista i de la
transició com de la democràcia restituïda fins avui mateix, a les envistes
d'una segona transició empeltada de transició global. Com era d'esperar, es
tracta d'una obra d'envergadura, que respon a la talla intel·lectual i política
de l'autor, un d'aquests personatges que es donen amb poca freqüència, més
encara en un país petit, i que, paradoxalment, sovint no són prou aprofitats,
com si n'anéssim sobrats. En aquest cas, no pas perquè no fossin molts els qui en
reconeixien la singular vàlua, sinó pel torn de guàrdia que li va tocar de fer
i que va acceptar estoicament.
En efecte, va estar
disposat a fer de candidat a la Presidència de la Generalitat quan ningú no
volia, durant els "anys de plom" de l'hegemonia absoluta del pujolisme,
especialment afavorida per episodis com la querella de Banca Catalana i com el
tret al peu que el PSOE
va engegar al PSC, l'endemà del 23-F, amb el seu suport a la LOAPA. Algú que hagués
gastat com a únic carburant una legítima ambició de poder no hauria acceptat de
fer aquesta llarga i desagraïda guàrdia: era un crematori. Només s'entén que l'acceptés
a causa del seu compromís incombustible amb la criatura que, al costat de Joan
Reventós, havia maldat per engendrar i parir: el PSC, el gran partit de tots els socialistes de
Catalunya, eina estratègica per a la unitat civil del nostre poble i instrument
decisiu per aconseguir allò que alguns titllaven d'utòpic o que simplement
rebutjaven, el retorn de la Generalitat exiliada, amb el seu vell President al
capdavant, un "episodi lluminós" i l'únic fet rupturista, tal com ens explica,
enmig dels clarobscurs de la transició democràtica espanyola. Sigui com sigui,
Obiols tampoc no s'està de deixar una cosa clara: malgrat el context advers, va
ser capaç de dur el PSC
al nombre de diputats -ni un de més ni un de menys- amb el qual, anys a venir, el PSC aconseguiria formar govern
a la Generalitat amb Pasqual
Maragall al capdavant.
Raimon Obiols i Joan Reventós constituïen un tàndem efectiu, indissoluble i de
llarga durada. Dues caracterologies gairebé contraposades -analític i racional
el primer, intuïtiu i emotiu el segon-, però d'una lleialtat mútua a prova de
bomba, al servei de les idees compartides. Un tàndem en què Obiols va tendir a
ser el "transparent", el cervell anònim, l'enginyer a l'ombra. No perquè Joan
Reventós litigués per l'aparador -que també el defugia tant com podia-, sinó
perquè Obiols l'hi empenyia. Estrany comportament polític, sobretot vist des de
les voluptuositats i les patacades d'avui.
Obiols, per exemple, inventor i conductor obvi de l'innovador procés de
"Convergència Socialista de Catalunya", no va figurar entre els dotze oradors
del gran Míting de la Llibertat, l'any 1976. I el podem veure, en canvi, al film
que en va fer Josep Mª Forn, situat a peu de tribuna, entre altre gent, aplaudint
i animant Reventós, mentre aquest parlava per primer cop davant de tanta
gent.
També és cert que
Obiols va patir un altre handicap que no amaga en el llibre: el seu refús
instintiu, gairebé somàtic, a algunes servituds de "les polítiques d'imatge", de
la "política-espectacle", que eren un peatge que es va fer progressivament ineludible,
encara que l'actual crisi de la democràcia sembla estar-lo qüestionant i exigint
a la política graus cada cop més alts d'"autenticitat". Aquesta característica
d'Obiols, que a alguns tant ens va agradar, tenia a veure segurament amb el seu
bressol noucentista, fet de contenció i mesura, enemic d'efusions sentimentals
(JV Foix, Carles Riba, i Clementina Arderiu eren alguns dels amics amb qui més
es feia el seu pare, el pintor
Josep Obiols). I també tenia a veure, sens dubte, amb la tradició
llibertària i antijeràrquica que transportava l'MSC, emanada del POUM. I encara
amb la irrupció de la cultura antiautoritària i anticonvencional dels seixanta
i els setanta, al·lèrgica als mercantilismes en boga i que ell viuria de ple. Tot
això va fer d'Obiols un personatge especialment atractiu i políticament molt
creatiu, capaç d'inventar-se, amb tot de gent jove, el precursor procés de
Convergència Socialista de Catalunya (CSC), basat en l'autoorganització i la
coordinació horitzontal, sense jerarquies, amb idees autogestionàries, un
procés que, contra els auguris d'alguns, no va esclatar en deu mil bocins, sinó
que va donar lloc una fecunda síntesi política. Avui, més que recordat del
passat, sembla un procés capturat del futur que s'acosta.
Comptat i debatut, penso
que Catalunya es va perdre un gran President de la Generalitat, que hauria
tingut un fort impacte a la societat catalana i que hauria creat estil, un
estil molt diferent del cofoisme que sovint va predominar. La narració que fa dels
"anys de plom" que va haver de suportar és una peça imprescindible, que dóna
noves claus i que posa al seu lloc el relat dominant, tan connivent i tan estarrufat.
Obiols, en aquest
llibre, és un testimoni i un protagonista d'excepció, en primera persona i des
de la primera fila de l'acció política. O en la veu de testimonis directes
anteriors a ell quan no es limita al període que comprèn la seva dilatada vida política.
Perquè Obiols, en aquest llibre, també remunta, a la recerca de "les fonts" del
socialisme de postguerra, l'any 1945, quan Josep Rovira i el seus -gent del
POUM- van fundar el Moviment Socialista
de Catalunya (MSC). I retorna, descendint poc a poc fins a la crescuda iniciada
amb el procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) el 1974 i amb el
PSC-Congrés l'any 1976, per culminar, després, en el vast cabal del Partit dels
Socialistes de Catalunya (PSC), el 1977-78. Aquest llarg trajecte, orientat cap
a la unió progressiva de tots els socialistes de Catalunya, conté també la
interessant narració del complex procés del moviment obrer organitzat com també
del moviment universitari; i està fortament determinat, sempre, per la voluntat
estratègica d'assolir la unitat de la resistència catalana contra la dictadura,
missió en la qual els socialistes haurien de jugar un paper decisiu d'autèntiques
i esforçades llevadores, des de la Taula Rodona (1967) fins a l'Assemblea de
Catalunya (1971), passant per La Caputxinada (1966), la Comissió Coordinadora
de Forces Polítiques de Catalunya (1968)....
Tot plegat adquireix
aires d'epopeia, plena de gent apassionant i d'episodis sucosos, sovint
desconeguts, de quan la política democràtica no reportava cap mena de benefici més
enllà del plaer de la companyonia i del compromís col·lectiu acomplert; ben al
contrari, reportava greus perills, sobretot a la primera postguerra. No eren
gaires, però era millor no perdre-se'ls: gent discreta i solidària, coratjosa i
sense petulàncies, herois anònims i despresos, "transparents" que no hem
conegut i dels quals és imprescindible tenir notícia i fer memòria, perquè el
seu record ens obliga a molt i ens ha de fer millors. Particularment, aquella
gent que venia del BOC i del POUM, perseguida a mort per tots els poders
(feixisme i estalinisme), de tornada de tots els absoluts, coneixedora dels
seus errors i dels seus encerts, més disponible que mai, conscient que la
dignitat de la persona humana és irrenunciable i que aquesta consisteix a no
rendir-se mai.
El llibre també
passa revista al PSC, a les seves fites i a les seus marrades, amb lucidesa i
sense agror. I als governs d'Entesa a partir de 2003, amb els presidents Pasqual Maragall i José
Montilla. Són especialment interessant les reflexió que en treu i la
consideració que en fa de "preludi" d'allò que encara ha de venir i que ha de
ser diferent, perquè ha d'entroncar amb les crisis presents i els ha de donar
resposta. Obiols va tenir un paper decisiu en el procés d'acostament entre les
esquerres catalanes cap a un projecte comú. I es torna a imaginar com haurà de
ser el procés que hi porti de nou, encara que d'una altra manera, sense caure
en la feblesa superestructural dels governs d'Entesa. Haurà de ser un procés de
baix a dalt, a partir d'un autèntic moviment social i cultural de base,
regenerador de la política democràtica, que comporti un canvi de cultura
política, que sigui la massa crítica i la fortalesa sobre la qual assentar una
obra de govern transformadora i continuada.
La seva reflexió, a
cavall de la narració, va molt enllà i es projecte sobre l'ampli abast de la
greu crisi que patim. Des de la crisi en la relació entre Catalunya i Espanya fins
a la visió global d'un món sagnant i insostenible, passant per la urgent unitat
d'Europa. Des de la crisi de la política democràtica i la necessitat
peremptòria d'una reforma del sistema de partits i de participació ciutadana,
fins a la crítica a la "tercera via" de Blair i l'hegemonia cultural del
neoliberalisme que va comportar. Reflexions impagables, d'una intel·ligència política
singular, des d'un observatori privilegiat, que ens donen la dimensió de la gran
responsabilitat que compartim, volguem o no, i de la necessitat d'un nou
compromís col·lectiu transformador com a única salvació possible.
Del llibre, també
es desprèn que Raimon Obiols
no és pas dels que es jubilen. El compromís col·lectiu, pensar i actuar
políticament, és per a ell, una constant vital, tan bàsica com respirar. La
seva vida política només acabarà quan ho faci la seva biologia. Si algú hi
comptava, haurà de prendre paciència i esperar força encara. Sense compromís
col·lectiu, diu Obiols, la persona resta incompleta. I creu, amb Riccardo
Lombardi, que aquest és l'autèntic elixir de la joventut. És una sort que haurem
de saber aprofitar.
Jordi Font
8 d'abril de 2013
Activitats realitzades
Arxiu històric
del socialisme
català
'Claves sobre la estructura y la negociación de la financiación autonómica'
Papers de la Fundació
Informe Social: Había alternativa: nueva crisis, distinta respuesta.
Col·lecció Informes
Vall d'Aran. Una autonomia dins una autonomia
frc Llibres
 |
Fundació Europea d'Estudis Progressistes |
|
Segueix-nos
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 933 195 412