03/03/2013
Què podem aprendre de Canadà i Escòcia?
Dijous 28 de febrer, el Col·legi d'Advocats de Barcelona organitzava la
jornada "El futur de Catalunya", una jornada iniciada amb una conferència a
càrrec de la professora titular de Dret Constitucional de la UB, Laura Díez Bueso,
titulada "Què podem aprendre de Canadà i Escòcia?".
Aquesta ponència va començar centrada en el cas de Canadà. En concret, la
professora Díez va comentar que al 1867, Canadà havia fet una constitució que
creava un Estat Federal basat en una federació forta i unes províncies amb les
competències que necessitava Quebec per desenvolupar la seva identitat. Per
tant, no havia creat un Estat unitari per encabir la minoria catòlica i
francòfona, i havia donat a totes les províncies les mateixes competències que
Quebec.
Fins al 1920, Quebec havia estat aïllat del propi Canadà i dels Estats
Units per protegir els seus valors i la seva llengua pròpia; és a dir, no havia
demanat més competències, però havia protegit "allò" seu.
Ara bé, després que al 1960 experimentés una revolució tranquil·la,
Quebec es va modernitzar i va demanar més competències a Canadà. En concret,
Quebec va especificar que si se li donava a altres províncies, li era igual,
però que ells sí que les volien. I amb aquesta premissa es va crear un
federalisme simètric. En aquell moment va aparèixer el Partit Quebequès (PQ),
portant la independència al seu programa, i va guanyar les eleccions al 1976,
demanant un referèndum al 1980, on es va preguntar si el poble quebequès donava
al govern de Quebec el mandat per negociar amb Canadà un acord. I aquest va
donar com a resultat un 60% de votants pel no i un 40% pel sí, que feia que el
PQ perdés el referèndum, i se'n derivaven reaccions polítiques.
En primer lloc, el govern de Canadà va reformar la constitució en
detriment de Quebec. I,en segon lloc, el PQ va perdre les següents eleccions,
en les quals va guanyar suport el partit unionista, el Partit Liberal. I aquest
partit va proposar una reforma de la Constitució per promoure més drets pel
Quebec. Però aquesta proposta no va prosperar i també va perdre les eleccions,
que va tornar a guanyar el PQ. Aleshores, el PQ va demanar de nou un referèndum
que es va celebrar el 1995 amb la següent pregunta: està d'acord que Quebec
sigui sobirà després que negociï un acord amb Canadà? Hi va participar el 99%
de la població, i el resultat va ser d'un 50.6% pel no, i d'un 49.4% pel sí.
Aleshores, Canadà va demanar al Tribunal Constitucional si Quebec podia
secessionar-se unilateralment a través d'aquests referèndums. I el TC va emetre
una sentència el 1998 en aquests termes:
· Quebec
no es pot secessionar unilateralment del Canadà, i que per això, caldia la
reforma de la Constitució de Canadà.
· Si
hi ha un referèndum en el futur, ha de tenir una pregunta clara i una majoria
clara del sí. En aquest cas, Canadà estarà obligat a negociar amb Quebec.
En la seva intervenció, Díez va destacar que el TS es va basar en els
següents principis, i no en la Constitució de Canadà:
· El
principi democràtic fa que Quebec pugui decidir el seu futur
· El
principi federal fa que Canadà tingui la obligació de negociar amb les altres
províncies la seva secessió
· I
tot això, en el marc legal i constitucional existent.
· Si
Quebec negocia de bona fe, les possibilitats de reconeixement davant al
comunitat internacional, augmentaran.
Després de la sentència, tant Canadà com Quebec van fer les seves pròpies
lleis.
Per una banda, Canadà va aprovar la llei de la claredat:
· Una
pregunta clara, a decidir per part del Parlament de Canadà: sobirania sí o
sobirania no
· Quina
majoria necessària? Ho decidirà el parlament de Canadà, un cop es coneguin els
resultats de la consulta.
Així, Quebec no es va sentir satisfet amb aquesta llei, i li va donar
resposta amb una altra, establint que la majoria necessària havia de ser la
majoria simple, i que un 50% dels vots a favor del sí era suficient.
Finalment, la ponent va comentar que, a partir d'aleshores, Canadà ha
aprovat unes balances fiscals favorables a Quebec, que els han donat espai a
fòrums internacionals (UNESCO), i que ha aparegut una nova generació política,
que ha fet minvar molt l'interès per la independència.
Pel que fa a Escòcia, la ponent va iniciar la seva explicació al 1998, amb láprovació per part de Westminster
de la Devolution Act per la qual es
donaven competències a Escòcia en matèria de drets socials, justícia, etc.,
però amb un escàs poder fiscal.
Aviat el SNP guanyava les eleccions i Salmond esdevenia primer ministre.
Per una banda, els unionistes consideraven que la Devolution Act donava poc poder fiscal, i apostaven per la devo plus, una expressió per la qual
demanaven concedir més autonomia financera i pressupostaria a Escòcia.
I Salmond, per la seva banda, proposava la devo max, una mena de concert econòmic per Escòcia.
Al 2011, al Parlament Escocès guanyà per majoria absoluta el SNP i
presentà un nou document a la ciutadania proposant un referèndum sobre si es
volia la devo max o la independència
"light", és a dir, mantenint els nexes amb el Regne Unit, amb la Corona, per
mantenir la moneda i el mercat únic, el Banc d'Anglaterra, la pertinença a la
UE i la unió cultural...
Aleshores, els unionistes de Cameron van mostrar-se en contra de la
independència d'Escòcia, però acceptaren que hi hagués referèndum, tot i que
volien que se celebrés ràpidament per evitar inestabilitat. I permetien només
una pregunta. D'aquesta manera, els acords d'octubre de 2012 entre el govern
britànic i escocès establiren que el parlament britànic transferiria la
competència al parlament escocès per fer la llei del referèndum, i també la
determinació de la data concreta, i l'edat dels votants. En canvi, demanaven
que només es fes una pregunta clara, encara a decidir definitivament per la
comissió electoral que supervisa aquests processos (Hauria de ser Escòcia un país independent?).
Per acabar, la ponent va aclarir que, ara mateix, entre un 20 i un 30%
dels escocesos estan a favor de la independència, però que aquest percentatge
va baixant. I que, el que realment fa por al Regne Unit no és el referèndum,
sinó la devo max (el concert
econòmic).
Arxiu històric
del socialisme
català
'Claves sobre la estructura y la negociación de la financiación autonómica'
Papers de la Fundació
Informe Social: Había alternativa: nueva crisis, distinta respuesta.
Col·lecció Informes
El Futur és Federal
frc Llibres
Economistas frente a la crisis
Fundació Europea d'Estudis Progressistes |
||
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 933 195 412