Les eleccions al Parlament de Catalunya celebrades el diumenge 28 de novembre de 2010 han suposat un canvi de fons en el panorama polític català. Trenquen l’empat viscut a la política catalana en els darrers 10 anys (des de les eleccions que van enfrontar Jordi Pujol  i Pasqual Maragall l’any 1999) i obren una nova etapa. Són, en certa mesura, unes eleccions de caràcter fundacional.

CIU guanya clarament, però no aconsegueix arribar a la majoria absoluta ni al 40% del  vot. Amb aquests resultats torna a situar-se al centre de gravetat de la política catalana i, el més significatiu, ho fa gràcies al transvasament de vot d’ERC i el PSC, que perden el suport que els hi va permetre construir l’aliança de govern d’esquerres dels darrers 7 anys.

PSC i ERC han perdut les eleccions i no perquè el seu electorat s’hagi desmobilitzat, sinó perquè ha votat a d’altres opcions. S’ha produït una participació similar a la de 1999, però el PSC ha obtingut 600.000 vots menys que ens aquells comicis. Aquests resultats, els pitjors de la història del partit, obren un procés -encara incert- de reconstrucció de l’espai polític catalanista i de centre-esquerra. Un procés que tindrà per objectiu tornar a convertir el PSC en una alternativa de govern clara que aspiri a superar el milió de vots en unes eleccions al Parlament.

L’anàlisi de la pèrdua de vot socialista porta a diverses conclusions. És evident que s’ha sofert una pèrdua en els seus feus tradicionals en favor del Partit Popular i, fins i tot, de Plataforma per Catalunya. Però el més important és que el PSC ha perdut la centralitat en els seus territoris en favor de Convergència i Unió. El PSC ha deixat de ser el partit més votat al Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Occidental, en favor de CIU. Si el PSC vol tornar a ser alternativa de govern, haurà de recuperar aquest espai central que ha votat a Convergència i Unió.  Aquest és el repte per als propers 4 anys.