Els mitjans internacionals es van fer ressò de la notícia dels tirs i
l’assassinat que van interrompre el discurs de victòria electoral de Pauline Marois, líder del Parti Québécois (PQ). Però aquesta aberració no es pot llegir com a simptomàtic d’una societat vivint una forta crispació entre dues opcions molt clares. Tot el contrari: la vella batalla entre els federalistes (encapçalats pels liberals) i els sobiranistes (històricament el PQ) ja no és capaç d’articular la política quebecesa. Els últims resultats electorals són la mostra més clara d’aquest revulsiu que ja porta anys produint-se.
El PQ va guanyar els comicis al Quebec, però no van arribar a 32% dels vots, perdent més de tres punts respecte als seus resultats en les eleccions anteriors. Han aconseguit el mandat més feble en la història moderna del Quebec. Atesa la qualitat dels seus contrincants, s’ha de qualificar com un molt mal resultat.
Els liberals de l’etern Jean Charest ja portaven 9 anys al govern, amb un imatge molt lligada a l’immobilisme i la corrupció, i fortament cremats pel seu enfrontament amb el moviment estudiantil. No van saber gestionar el conflicte entre els que diuen que el model social quebequés és insostenible i, per tant, requereix reformes estructurals i els que opten pel mateniment del model històric. Van aconseguir un 31% del vots.
Per la seva banda, la Coalició Avenir Quebec (Coalició Quebec Futur) era una força liderada per un ex ministre del Parti Québécois, i amb un programa poc definit; ni d’esquerres ni independentista. 27% del escrutini va anar a aquesta tercera força. Buscava aprofitar dels vots dels que no volien ni el PQ ni els liberals.
L’independentisme clarament no ha guanyat. Pauline Marois havia sobreviscut a un cop intern per part del sector iindependentista més dur poc abans de l’elecció, i es va veure obligada a endurir la retòrica sobiranista. Juntament amb dos altres petits partits, la independència no va aconseguir sumar el 40% dels vots. Per tant, la possibilitat d’un tercer referèndum queda en segon pla.
Sobre l’eix nacional, Marois (qui de manera insòlita no domina l’anglès) buscava l’enfrontament, impulsant una defensa excloent de la identitat i la llengua. Ha promès la confrontació amb el govern federal per aconseguir més poders per Quebec. Ja es veurà si amb aquesta estratègia serà capaç d’arribar a pactes amb l’oposició al mateix temps que calmar els ultres que té dins del si del seu propi partit. Que es provoquessin unes eleccions anticipades no seria una gran sorpresa.
Des del darrer referèndum, els resultats electorals al Quebec (a nivell provincial i federal) han estat inestables i impredicibles. A nivell provincial, el partit Acció Democràtica del Quebec va assolir ser segona força fa cinc anys, abans de col·lapsar. A nivell federal, els conservadors van aconseguir uns resultats inesperats el 2006. L’any passat els socialdemòcrates del NDP van passar d’un escó a 59 (de 75), després d’haver adoptat la «Declaració de Sherbrook», on van afirmar el seu respecte pel «caràcter nacional» del Quebec, el seu suport pel federalisme asimètric, i van defensar el seu dret d’autodeterminació.
El nou líder del NPD, Thomas Mulcair (ex membre del gabinet de Jean Charest) ja ha assenyalat que l’NDP crearà una secció provincial per a lesproperes eleccions, la qual cosa podria intensificar el procés de reconfiguració política al Quebec. Potser està al punt de néixer un partit que podria ser referent per al PSC.
Algunes pàgines d’interès:
http://www.monvote.qc.ca/en/resultatsSommaire.asp
http://news.nationalpost.com/2012/09/05/jean-charest-bows-out-with-no-regret-after-28-years-in-politics/
http://www.canada.com/life/Quebecers%2Bwant%2BPauline%2BMarois%2Bbridge%2Blanguage%2Bdivide%2Bpoll/7209395/story.html
http://www.thestar.com/news/canada/politics/article/1251333–hebert-pq-win-a-bittersweet-victory-for-marois
http://www.thestar.com/news/canada/politics/article/1243633–ndp-will-run-in-future-quebec-elections-mulcair-says
Autor: David Lizoain