El think tank del socialisme català

Publicacions Activitats

Activitats

15/04/2013

José Luis Sampedro, un economista exemplar

Fa poques setmanes escrivia en aquestes mateixes pàgines sobre la vida d'Stéphane Hessel. Nascuts el mateix any, 1917, l'any de la Revolució Russa i en plena I Guerra Mundial, Sampedro i Hessel han estat testimonis d'excepció del segle XX i han acabat la seva trajectòria com a símbols d'aquesta convulsa segona dècada del segle XXI a Europa. Hagués estat molt fàcil repetir títol "José Luis Sampedro, un exemple de dignitat (II)" o optar per dir "José Luis Sampedro, el Hessel espanyol". He preferit destacar una altra característica, el fet de ser economista.

Tot sovint la imatge que ens transmeten els mitjans de comunicació i les principals publicacions sobre els economistes se centra a l'entorn de tendències lliberals importades de països anglosaxons. En canvi, és menys freqüent que altres visions de l'economia arribin al gran públic. Anem mancats al nostre país de referents ètics i morals que facin de contrapès i mostrin els efectes socials d'aquests models preponderants. Referents que mostrin amb humilitat i sense recança les arrels socials de l'economia. José Luis Sampedro ha estat un d'aquests referents i el trobarem a faltar. Igual que trobem cada dia a faltar un altre insigne economista i humanista com va ser Ernest Lluch.

Com a economista, va arribar a ser catedràtic d'Estructura Econòmica a la Universitat Complutense de Madrid. Va crear escola econòmica a l'entorn dels seus estudis, dels quals destaquen Conciencia del subdesarrollo (1973) i, més recentment, El Mercado y la Globalización (2002). Molts dels seus alumnes han donat continuïtat a la seva línia de pensament. En destaca Carlos Berzosa, qui va ser rector de la Complutense entre 2003 i 2011. A banda de la trajectòria acadèmica, també destaca la seva feina al Banco Exterior de España on va desenvolupar diversos càrrecs com economista assessor o subdirector general.

José Luis Sampedro neix a Barcelona per casualitats de la vida. De pare metge militar i família conservadora, passà la seva infància a l'aleshores cosmopolita Tànger i, posteriorment, és enviat durant un any pels seus pares a viure amb un oncle a un petit i aïllat poble de Sòria. Durant aquesta solitària estada a Sòria, Sampedro descobreix la lectura com activitat que el marcarà la resta de la seva vida.

El 1936 arriba la Guerra Civil i la viu en primera línia a Santander. Comença combatent en el bàndol republicà dins d'un batalló anarquista, del qual guardaria bon record, i quan cau la ciutat, acaba reclutat temporalment dins de les forces feixistes. A diferència d'Hessel, que va tenir un rol protagonista a la II Guerra Mundial, Sampedro va tenir un paper molt discret a la guerra espanyola on no passà de caporal. Durant aquest període inicia la seva altra gran faceta, la d'escriptor. Amb 20 anys escriu la novel·la La sombra de los días que no veuria la llum fins a 1996. Paral·lelament, inicia la seva carrera professional com a professor d'economia i assessor del Banco Exterior de España. La seva experiència com a economista també seria font d'inspiració per a les seves novel·les. El 1952 escriu Congreso en Estocolmo, basada en l'experiència viscuda per ell mateix en un congrés d'economia a la capital sueca. Es convertiria en la seva primera novel·la publicada.

A partir de l'aleshores, la seva activitat literària esdevé contínua en el temps. El 1962 es publica El río que nos lleva, on transmet la malenconia per desaparició del món dels transportistes de fusta al riu Tajo.

Les seves simpaties polítiques, anarquistes i republicanes, fan que al 1968 arrel de les sancions a catedràtics antifranquistes, mostri el seu desacord i marxi d'Espanya fins al 1972.

Durant aquest període exerciria com a professor a diverses Universitats del Regne Unit. Posteriorment, aquest compromís i prestigi el convertiria en senador per designació reial durant la Transició (1977-1979), càrrec honorífic que va ser el seu únic contacte amb la política. L'èxit literari definitiu arribaria amb Octubre, Octubre (1981), que a principis dels 80 el consagraria davant dels lectors i de la crítica, assolint així la fama quan estava al llindar de la seva jubilació. El 1985 publica la seva novel·la més venuda, la tendra i divertida La sonrisa etrusca, i ja octogenari s'atreveix fins i tot a escriure novel·la eròtica El amante lesbiano (2000). En aquest període són nombroses les seves obres i assajos. A nivell econòmic destaca la col·lecció d'articles Economía Humanista, algo más que cifras (2009).

En la seva trajectòria va gaudir de nombrosos reconeixements, dels quals en destaquen dos: el seu ingrés a la Reial Acadèmia Espanyola (1990) i el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles (2011). A Catalunya va rebre el Premi Terenci Moix l'any 2005. A la Reial Acadèmia Espanyola va ocupar la cadira "F" i va ingressar amb un discurs titulat "Des de la frontera", dedicat al consumisme i al seu negatiu impacte sobre la societat actual.

A nivell personal, és pare d'una filla, Isabel, i després d'enviudar de la seva primera dona, Isabel Pellicer, es casà en segones núpcies amb Olga Lucas. Amb ella escriu una de les darreres obres, l'assaig Cuarteto para un solista (2010).

Els seus darrers anys de vida han estat consagrats a reclamar una verdadera justícia social i a denunciar la cara més fosca de l'economia. Va prologar l'edició castellana de l'Indignez-vous d'Hessel i va ser partícip del manifest coral Reacciona (2011). La seva saviesa i el seu dinamisme el van convertir en el referent espanyol del 15M i en un actor involuntari de les xarxes socials. A Internet, els seus articles han estat font de debat i d'inspiració. La seva popularitat ha patit fins i tot els excessos de la xarxa, on durant mesos ha circulat una carta apòcrifa que adreçava un insultant José Luis Sampedro al president Rajoy, una carta falsa que ja d'inici no concordava amb la seva elegància.

En pocs temps hem perdut tres plomes poderoses i dignes: Saramago, Hessel i Sampedro. Hem perdut tres savis polifacètics que han estat testimonis d'un segle i honestos denunciants de les injustícies presents, tres figures que compartien la llibertat i la rebel·lia i que la vellesa no els va doblegar, sinó que els va enfortir en els seus posicionaments. Davant d'això, no es pot si no acabar amb el desig de que neixin i sorgeixin més figures com ells. La desencisada i desconcertada Europa actual les necessita.

Donat que diuen que José Luis Sampedro tenia un bon sentit de l'humor, acabo aquesta ressenya amb una anècdota i un tuit relatats per El Periódico del 10 d'abril. La seva darrera nit, José Luis Sampedro va demanar a la seva família un Campari acompanyat per gel granissat. Un cop se'l va beure, va acomiadar-se dient "Ja em trobo millor. Moltes gràcies a tots". Poc després es va adormir i així va acabar el seu temps. Un digne i afable final per un savi economista d'aspecte quixotesc. I el tuit. Un lector l'enviava al web del diari quan es va conèixer la notícia de la seva desaparició: "Que la terra et sigui lleu, camarada, que el teu esforç no hagi estat en va i que la teva memòria no ens abandoni".

Raül Blanco Díaz, economista