Arxiu Històric del Socialisme Català

Diccionari Biogràfic

Rafael Campalans i Puig

(Barcelona, 21 d’octubre 1887 – Torredembarra, 9 de setembre 1933)

Rafael Campalans: Socialisme, Democràcia, Catalunya.
Per Isidre Molas

Rafael Campalans és una de les personalitats més destacades del socialisme català del segle XX. Abans de la guerra civil de 1936-1939 a Catalunya el socialisme era un nucli reduït que vivia tenallat entre un potent moviment obrer antipolític d’arrel anarco-sindicalista i una amplia i dispersa opinió d’esquerra democràtica. Entremig se situaven els esforços per generar un partit obrer que fos un eix de la política catalana i el defensor de la democràcia i la justícia social, però no acabaren de superar l’estadi del doctrinarisme.

En aquest marc es desplegà l’actuació de Rafael Campalans i Puig (Barcelona, 21 d’octubre de 1887 - Torredembarra, 9 de setembre de 1933) en favor del socialisme. No fou el primer, ni l’únic, en aquesta tasca. N’hi hagueren d’altres amb una constància militant més prolongada (Josep Comaposada o Josep Recasens i Mercader), amb més relacions internacionals (Antoni Fabra Ribas), amb més volada intel·lectual (Manuel Serra Moret, Joaquirn Xirau) o amb més sentit de l’organització (Joan Comorera), però cap d’ells no definí amb més claredat un full de ruta per al socialisme català: la formació d’un bloc social d’obrers i intel·lectuals obert a les classes mitjanes, capaç d’obtenir la confiança de la majoria social i de desplegar la voluntat de dirigir la nació sencera; la creació d’una democràcia per tal de formar ciutadans responsables i fer avançar la llibertat i la igualtat: l’expressió d’un catalanisme de soca-rel obert a la fraternitat federal; la concepció de la política com una reivindicació de millores tant com una acció reformista des del govern. És a dir, una concepció que partia de la unitat íntima entre democràcia, catalanisme i socialisme. El mèrit de Campalans fou potser que formulà la seva proposta en una vida activa relativament breu, només en uns deu anys, dels quals més de la meitat passaren sota la dictadura de Primo de Rivera.

En 1904, als disset anys, entrà a formar part de la redacció de la revista “El Poble Català”. Aquest mateix any començà els estudis d’enginyer industrial que acabà en 1910; una vegada finalitzats, aconseguí una beca d’ampliació d’estudis a l’estranger, per a diversos països europeus, on veié de prop el to de la socialdemocràcia alemanya. Retornat a Barcelona, s’incorporà en 1914 al servei d’Obres Públiques de la Mancomunitat com a tècnic i fou professor a les Escoles d’Agricultura i de Bibliotecàries i de Tecnologia mecànica a la Universitat Industrial, una activitat pedagògica que relligà per sempre més a la seva concepció de la política (Política vol dir pedagogia és el títol del seu darrer llibre publicat el febrer de 1933). Nomenat director de l’Escola del Treball, hi posà en pràctica la concepció que l’alliberament dels treballadors exigia la capacitació intel·lectual i tècnica: sense cultura no hauria llibertat responsable. Allí es formaren alguns dirigents socialistes com, per exemple, Joan Fronjosà, Francesc Viladomat o Joan Aleu. Fou separat del seu càrrec per la Dictadura el juny de 1924. Prosseguí l’activitat pedagògica i formativa amb la creació de l’Ateneu Polytechnicum i de l’Associació Obrera de Concerts, i no retornà a l’Escola fins el 1930.

PDF