Arxiu Històric del Socialisme Català
Diccionari Biogràfic
García García, Juan; “el Paleta”
(Carabanchel, 1896 – Pina de Ebro, octubre de 1967)
Juan García, l'ortodòxia militant
Per: David Ballester
Juan García, per a quasi tothom el paleta, és l'home clau
per entendre la trajectòria del socialisme representat per les sigles
del PSOE i la UGT a Catalunya durant bona part del Franquisme. Un
socialisme quantitativament feble, i que molts porten a l'extrem de
parlar de García com gairebé l'únic militant del PSOE durant els
difícils anys cinquanta. Va néixer a Carabanchel el 1896, per militar en
els rengles socialistes des de 1915.
Conegué a Pablo Iglesias, fou processat com a resultat de la seva
participació en la vaga general de 1917, i arribà a ser un estret
col·laborador de Largo Caballero. Fou escollit regidor en el consistori
de Carabanchel, probablement durant els anys republicans. Pel que fa a
la seva actuació durant la Guerra Civil, només sabem que quan el govern
de la República s'instal·là a Barcelona a les darreries de 1937, ell
també es traslladà a la capital catalana, al ser nomenat responsable de
les colònies dels nens madrilenys establertes a la rereguarda catalana, a
més de col·laborar en el Tribunal Tutelar de Menors.
Un cop finalitzat el conflicte fou empresonat i, un cop alliberat, es
quedà a viure definitivament a Barcelona, en concret al carrer de la
Cendra. Manobre de professió, feia ostentació de la seva
professionalitat en l'exercici de l'ofici, condició indispensable, deia,
per tenir una trajectòria digna en l'àmbit polític i sindical.
Participà en la reconstrucció de la Federació Catalana del PSOE en la
immediata postguerra, al costat de G. Guerra, L. Ruiz, R. Comerón i
Lucila Fernández. El 1944 també participà en la reconstrucció de la UGT
socialista conjuntament amb militants del POUM, formant part del Comitè
Regional del sindicat al costat del poumista Peruny. Detingut el 1948 i
el març de 1952, quan pocs mesos després la direcció clandestina del
partit cedí la direcció de la UGT catalana al MSC, mostrà el seu enuig a
la direcció, per les reticències que tenia i sempre tingué respecte els
homes del Moviment, a qui valorava com excessivament catalanistes per
ser socialistes, però ho va acceptar per disciplina, condició que mai li
mancà, tot i que encara deu anys després, en carta a Tolosa, es
referiria a aquest esdeveniment com "el caso más malo de lo ocurrido".
El febrer de 1953 es produí una nova i important actuació policial,
en aquesta ocasió contra una dotzena de militants del MSC, entre ells
els màxims responsables de la UGT. García, malgrat estar vigilat per la
policia, fou l'home encarregat de rebre i distribuir els recursos que
arribaven des de l'executiva tolosana per ajudar a les famílies dels
presos i fer front a les despeses generades pel seu processament,
circumstància que li va permetre contactar amb J. Reventós, que exercia
com advocat d'un dels detinguts. Un cop desballestat el sindicat,
García, en companyia de Blanch, formà un Comitè Regional de la UGT amb
la intenció de reconstruir l'organització.
L'any 1954 A. Amat fou presentat per García a J. Reventós, al
mantenir llavors unes relacions fluides i constants amb els homes del
MSC. Malgrat aquesta circumstància, en les mateixes dates opinava que
aquell partit "tiene muy poco de socialista, por encima de socialistas son catalanes", consideració que el portava a acusar als seus militants de nacionalistes i de tenir "pretensiones separatistas, creando unas fronteras fictícias dentro de la Nación",
tot un anatema per l'ortodòxia del socialisme psoista. Era a aquesta
circumstància a la que García atribuïa el fet que no s'hagués pogut
portar a terme "una unión o fusión definitiva con ellos", que
aviat qualificà d'impossible. Al respecte també era habitual que fes
referència a la proximitat dels homes del MSC al seu partit, per
beneficiar-se mitjançant la UGT, on militaven uns i altres, dels
recursos econòmics tramesos des de Tolosa.
De tota manera, García era un habitual en les reunions que els homes
del MSC realitzaven, entre d'altres indrets, a l'orxateria del carrer
Aribau cantonada Gran Via i més tard al café Rosales al Paral·lel.
Aquells el veien com un més, i García, probablement empès per la manca
d'una militància més àmplia en el seu partit, i superant les seves
reticències, establí una relació constant i estable amb els homes del
Moviment. "Era considerat, pràcticament, un dels nostres"
certificava al respecte F. Casares. Aquest mateix afegia que García a
l'enraonar emprava un to sentenciós, per acabar amb una frase que
reflecteix perfectament el seu tarannà: "té tota la textura mental
del clàssic militant socialista seguidor de Pablo Iglesias: austeritat,
honradesa i poques filigranes filosòfiques".
El 1955 assistí a El Vendrell al IV Congrés del MSC, consolidant-se,
al costat d'Amat, com l'home pont entre el Moviment i les executives a
l'exili. El 1957 insistia davant l'Executiva Nacional del sindicat, en
la necessitat de comptar amb el MSC en els rengles de la UGT, per així
poder lluitar millor contra els que anomenava "chinos", els
comunistes. Però quan el 1958, finalment l'Executiva va decidir nomenar
una Permanent pel sindicat, va patir una forta decepció, atès que ell no
fou el nomenat, sinó un home del Moviment, M. Casablancas.
El novembre de 1958 fou novament detingut, al costat de catorze
militants del MSC. Després de tres dies a Jefatura, fou ingressat a la
presó Model, i el 5 de desembre traslladat a la presó de Carabanchel,
d'on seria alliberat el maig de 1959. Des de la presó, García va fer
arribar a Tolosa un seguit d'escrits on es contenien judicis
extraordinàriament durs contra altres militants socialistes, molt
especialment contra Amat, tant per aspectes de caire ideològic com per
la seva conducta a la presó. A la vegada que manifestava el seu disgust
per no rebre del partit suficient suport econòmic.
La caiguda de 1958 va tenir un efecte demolidor sobre les ja tenses
relacions entre el MSC i el PSOE. Ell mateix afirmava en carta a Tolosa
el maig de 1959 que les relacions s'havien "refredat", i poc després escrivia a Tolosa que "habiendo desaparecido la primordial causa de su amistad que era ser yo el señor del dinero, ya no les interesa tanto el trato".
Llavors García s'allunyà del Moviment, però també inicià un procés de
distanciament amb la direcció del PSOE-UGT. Dolgut per l'escàs suport
que considerava que se li proporcionava des de la direcció socialista,
adoptà una posició crítica vers l'actuació a Catalunya de les direccions
tolosanes al llarg dels anys seixanta. Així, García Duarte, després de
visitar Barcelona a principis de 1962 per valorar la situació del partit
i del sindicat, el va qualificar de fracassat, afirmant que el va
trobar decebut i que la mateixa militància el defugia, i en conseqüència
"hacía imposible la actuación en común dada su locuacidad, su falta
de discreción y falta de personalidad para aglutinar a los elementos
que siguen fieles a nuestras organizaciones".
Igualment es mostrà crític amb el nou delegat del seu partit a
Catalunya des de 1962, R. Gutiérrez. Aquest intentà recuperar-lo pel
treball orgànic, però García es negà. I quan aquell va cedir el seu
càrrec a P. Rueda, aviat García va qualificar a la nova direcció amb
adjectius com "logreros, indeseables y tránsfugas". Quan la
conflictiva gestió de Rueda va motivar la intervenció de l'Executiva
l'octubre de 1965, García fou inicialment consultat al respecte, però
se'l va deixar al marge respecte quina era la línia a seguir, fet que va
representar que fins i tot formés amb els seu grup de fidels un Comitè
Regional, paral·lel a l'oficial. Poc després, un informe d'un delegat de
l'exili qualificava a García d'autoritari, i recomanava que se
l'apartés de l'organització. De tota manera, i malgrat les
discrepàncies, tenim constància que les executives tolosanes ajudaven en
aquestes dates econòmicament a García, per fer front a les estretors de
la jubilació.
L'octubre de 1967, García va decidir donar un nou pas en la seva
croada contra Rueda, i en companyia de dos militants va decidir
desplaçar-se a Madrid, per aconseguir el cessament d'aquell en el decurs
d'un Comitè de Coordinació. Però en el viatge de tornada, a l'alçada de
Pina d'Ebre, el cotxe en el que viatjaven va patir un accident, a
resultes del qual García va morir. Poc després, el primer de novembre,
en el decurs d'una assemblea, les organitzacions socialistes catalanes
van destituir a Rueda, sense que el Paleta hagués aconseguit poder veure
el seu objectiu assolit.
Per cloure aquest breu apunt biogràfic, res millor que el retrat que ens va fer d'ell J. Reventós: "no
demasiado alto, lleno sin llegar a ser obeso, con unos ojos celestes y
avispado y una gruesa y canosa cara de color rosado, curtida la piel
(como la de sus manos) por innumerables y gélidos aires invernales y
miles de horas bajo el sol calcinante del verano. (...). Para nosotros
era "El Paleta". (...) un socialista madrileño que casi se había
convertido en catalán, aunque de nuestra lengua sólo pronunciase la
palabra adéu".
David Ballester
Col·leccions
Diccionari Biogràfic Figures destacades del socialisme català
Manuscrits Reflexions sobre el Socialisme de socialistes ja desapareguts
Butlletí Informació i difusió de materials i activitats de l'Arxiu
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 934 955 447
Financiado por el Ministerio de Cultura y Deporte
