Arxiu Històric del Socialisme Català
Diccionari Biogràfic
Mata i Garriga, Marta
(Saifores, 22 de juny de 1926 – Barcelona, 27 de juny de 2006)
Pedagogia vol dir Política
Per: Joan Fuster Sobrepere i Maria Josep Udina
1. El marc familiar: una família de mestres.
Marta Mata va néixer a Barcelona el 22 de juny de 1926. Era la segona
de quatre germans: un noi i tres noies, fills de Josep Mata, químic, i
d'Àngels Garriga, mestra.
El pare va morir d'accident laboral quan la Marta tenia sis anys. El
seu germà gran en tenia set. La mort del pare i la professió de mestra
de la mare, van marcar la seva vida.
Si diem que la Marta Mata pertanyia a una família de mestres, és
perquè a més de la seva mare, hi ha un conjunt de mestres de qui ella va
heretar la passió per l'educació i la manera de fer educació. En el
llibret que va dedicar a la seva mare amb motiu del centenari del
naixement, explica:
La generació de mestres contemporanis d'Àngels Garriga, formada
per unes poques promocions en les primeres dècades del segle XX, és la
generació que fa l'escola catalana. La formen mestres més coneguts per
la seva obra de fundació o direcció, com Manuel Ainaud, Josep Estalella,
Angeleta Ferrer, Alexandre Galí, Eladi Homs, Artur Martorell, Rosa
Sensat, Pau Vila; altres que podem conèixer gràcies als seus escrits com
Anicet Villar, la mateixa Àngels Garriga, Anna Rubiés, i molts el nom
dels quals no coneixem, però que, treballant en aquestes primeres
dècades van fer realitat el primer model d'escola catalana als anys
trenta, i que per això cal reconèixer com a generació (...).
2. Una nena de la República: el Pere Vila i l'Institut-Escola.
Quan la Marta tenia cinc anys es va inaugurar el Grup Escolar Pere
Vila del Patronat Escolar de Barcelona, on la seva mare era mestra i on
ella va començar l'escolaritat. Recordava amb tot detall l'escola, per
fora i per dins: les aules, les gardènies del parterre, la biblioteca...
El 1937, Marta Mata va començar el batxillerat a l'Institut Escola,
segons ella la millor institució escolar d'Espanya, contra la qual la
guerra no va poder fer res. Allà, al Parc de la Ciutadella, Josep
Estalella rebia els alumnes, els explicava com hi conviurien, com
haurien de tenir cura de dues plantes de gardènies que podrien olorar
però no tocar, i els presentava els professors. Amb Angeleta Ferrer
feien ciències naturals observant les plantes i els animals del parc,
els dibuixaven i en parlaven. I abans de parlar de la història de
Grècia, llegien el fragment dels regals d'Aquil·les a La Ilíada i consultaven els llibres a la Biblioteca. Als 11 anys, la Marta va fer la seva primera conferència sobre Egipte.
Al seu darrer escrit, una conferència que preparava per la Biblioteca
Nacional el 7 de juny, quan li va sobrevenir l'infart del qual ja no es
recuperaria, i que va acabar de dictar mentre era a urgències de
l'hospital i a la UVI, es referia així al seu ja inexistent Institut
Escola el 1939.
Es deia Instituto Femenino Verdaguer, havien mort les gardènies,
havien canviat els professors i la biblioteca estava tancada (...) El
currículum de la República s'havia dut a terme en cinc anys de pau,
gràcies a les arrels de cinquanta anys de la Institución Libre de
Enseñanza, més de trenta anys d'arrels amb el Moviment Pedagògic Català i
una conjunció astral entre tots dos.
3. Els anys de plom.
La Marta va acabar el batxillerat el 1943, d'una manera molt diferent a com l'havia començat.
Va començar la carrera de Biologia a la Universitat de Barcelona.
Però les misèries de la guerra, des de la manca d'una alimentació
adequada fins la constatació de la repressió i el dogmatisme en
l'educació i en tota la societat, la van fer caure en una tuberculosi
que la va apartar de les aules per anar a recuperar-se a Cal Mata de
Saifores -Baix Penedès- a la casa pairal del pare, on va viure de 1944 a
1965.
Però la Marta va tenir sempre la virtut d'aprofitar tot allò bo i tot
allò dolent per treure'n conseqüències positives. I la malaltia li va
permetre llegir i estudiar, reflexionar i parlar molt amb la seva mare,
amb qui vivia en aquell temps. I es va adonar que calia fer alguna cosa
per no perdre generacions de nois i noies que no podrien tenir una
escola com la que va tenir ella.
Una vegada recuperada de la tuberculosi, va començar per treballar en
el que ara en diem temps extraescolar, amb els nens i les nenes de
Saifores, després de l'horari escolar: coneixien l'entorn, llegien en
català, explicaven contes, parlaven, i van arribar a arreglar el poble:
plantar arbres, delimitar carrers i fer un rètol per l'entrada.
4. Fundació de l'Escola de Mestres Rosa. La gestació d'un ideal.
A partir de 1954, any del reinici de l'especialitat de Pedagogia a
Barcelona, la Marta fa la carrera -esotèrica, diu- sense deixar de tenir
cura dels infants de Saifores i de la seva mare i es relaciona amb
antics professors companys d'Àngels Garriga, com Alexandre Galí, Artur
Martorell i Pau Vila, i des de la Universitat coneix mestres interessats
en la renovació, com Maria Teresa Codina. Col·labora amb ella en els
inicis de l'escola Talitha, i en les diverses activitats de renovació
pedagògica que aquesta escola i d'altres fan amb l'orientació dels vells
professors. A partir d'aquest treball ¡ activitats es posa en contacte
amb els mestres que el 1965 iniciaran l'Escola de Mestres Rosa Sensat,
que són, a més d'ella mateixa: M. Antònia Canals, M. Teresa Codina,
Jordi Cots, Pere Darder, Enric Lluch i Anna M. Roig.
Al voltant de Rosa Sensat, a més de molts mestres que s'hi van anar
afegint, hi havia també intel·lectuals, professionals i inclús
empresaris que veien en la idea un camí per fer front al règim. Molts
d'ells van participar, més endavant, en la creació de la Fundació Artur
Martorell, que feia que Rosa Sensat fos reconeguda a nivell ciutadà i en
canalitzava els recursos econòmics privats i inclús alguns de públics.
Durant el curs 1965-66, el de la seva fundació, Rosa Sensat va fer el
seu Primer Curs de Tarda, amb mestres joves que treballaven a l'escola
al matí i el mes de juny del mateix 1966, va organitzar la primera
Escola d'Estiu de desprès de la guerra, al Col·legí de les monges
Filipenses de la Via Augusta, en la practica clandestinitat.
Les Escoles d'Estiu es van qualificar com a illes de llibertat. Eren
molt més que cursos de formació de mestres: s'hi feien debats de
política educativa, de política general, es parlava de la història de
l'educació i hi participaven i s'hi reunien, a més dels mestres,
intel·lectuals, líders de l'oposició i tot tipus de persones contraries
al règim, que ajudaven a tirar endavant amb les seves accions i els seus
discursos.
L'any 1980, en què es va restaurar la Generalitat de Catalunya,
l'Escola de Mestres Rosa Sensat, va convertir-se en Associació de
Mestres. La formació dels mestres ja havia canviat i el que calia no era
tant una escola com un espai on intercanviar experiències. S'hi van
continuar fent cursos, seminaris, grups de treball i Escoles d'Estiu,
l'edició mensual de la revista Perspectiva Escolar -que havia començat
el 1974- i l'inici de la revista Infància, dedicada a l'educació de
l'infant des del naixement als 6 anys.
El 1984 la Marta va crear la Fundació Àngels Garriga de Mata, a la
qual va dotar de l'antiga casa familiar, Cal Mata de Saifores com a seu,
convertida ara en lloc d'acolliment d'escoles i activitats educatives i
culturals. L'ha presidit fins a la seva mort.
5. Pedagogia vol dir Política: militància i elecció.
Si Rafael Campalans pensava que Política vol dir Pedagogia, la Marta
Mata, reblant el clau, girava la frase i deia que Pedagogia és Política,
i ho explicava dient que en els anys 30 la política s'havia d'explicar
bé. En els 70, mestres i professors vam haver de reconèixer que una bona
educació, una bona escola, només s'aconseguiria amb una bona política
educativa en democràcia. Ara sabem que una bona educació, una bona, ha
de tenir el seu vessant de formació política, de la responsabilitat
política de cada qual, de la pluralitat de respostes en política.
De manera que el 1976 es va afiliar a Convergència Socialista de
Catalunya. El 22 de juny, dia en què complia 50 anys, va ser present a
l'emblemàtic Míting de la Llibertat. Va participar al Congrés de la
unitat del PSC amb la Federació Catalana del PSOE, de la qual en va
sortir el Partit dels Socialistes de Catalunya, que la va situar a les
llistes al Congrés de Diputats el 1977.
A les eleccions de 1980 al Parlament de Catalunya va sortir elegida
com a diputada i va ser senadora com a representant del Parlament. La
seva participació als debats sobre política educativa va ser clau en la
recuperació democràtica. Entre les moltes actuacions, citarem la Llei de Política Lingüística, que contemplava el tractament del català a l'escola, sense separar mai els infants per la llengua que parlen, i la Llei del CEPEPC, per la qual les escoles d'aquest col·lectiu que volien passar a ser públiques podien fer-ho.
Com a senadora va participar de manera molt activa en l'elaboració de la Ley Orgánica del Derecho a la Educación (LOGSE),
que indubtablement va enriquir amb la seva sensibilitat i el seu
pensament renovador. Moltes de les seves aportacions es van incloure en
la llei, i podríem assenyalar d'una manera especial que la idea que ella
tenia de la participació de tots els sectors implicats en l'educació va
veure la llum oficialment en l'article de la llei que ordenava la
creació dels Consells Escolars de Centre, Locals, Autonòmics i de
l'Estat.
6. Ajuntament i Diputació de Barcelona.
De 1987 a 1995 va ser regidora a l'Ajuntament de Barcelona i Diputada
a la Diputació de Barcelona. A l'Ajuntament, entre moltes altres
realitzacions pedagògiques i polítiques, va acollir les escoles del
CEPEPC que passaven a públiques a Barcelona; va crear el Consell Escolar
de Barcelona i els deu Consells Escolars de Districte; va ordenar les
Escotes Bressol Municipals i hi va incorporar les que l'Ajuntament tenia
concertades; va fer de l'Institut Municipal d'Educació, una entitat amb
caràcter propi i semblant al Patronat Escolar del temps de la
República; va idear i portar a terme el Pla de Formació Institucional
dels Mestres Municipals; va impulsar l'organització a Barcelona del I
Congrés Internacional de Ciutats Educadores, l'any 1990, que va aprovar
la carta de Ciutats Educadores i va acordar la constitució de
l'Associació Internacional del mateix nom, que ella va presidir, que
presideix encara l'Ajuntament de Barcelona i que ha anat celebrant un
congrés cada dos anys en diferents ciutats del món.
7. El Consejo Escolar del Estado.
El Ministeri l'havia inclòs al Consejo Escolar del Estado des del
moment de la seva constitució com a experta. En va ser vice-presidenta,
fins que al 2002, amb el govern del PP, va dimitir pel tractament que
s'hi feia de la LOCE. Finalment, pensava, es podria dedicar de ple a la
Fundació Àngels Garriga, on vivia des que havia deixat l'Ajuntament de
Barcelona. Però no va ser així, perquè el mateix any 2002, el Fòrum
Barcelona 2004 li va demanar que ideés i coordinés la participació dels
centres educatius a l'esdeveniment. Just en plena realització del Fòrum,
al maig de 2004, el Consell de Ministres del govern socialista la va
nomenar presidenta del Consejo Escolar del Estado, càrrec que ha exercit
amb totes les conseqüències, fins al moment de la seva mort.
8. La seva personalitat.
Les persones que la vam conèixer i que, amb major o menor intensitat
vam treballar al seu costat, admirem la seva intel·ligència, la seva
capacitat de treball que li permetia estar a sobre de tres o quatre
temes alhora, la ràbia que li feia el verb impartir que per a ella era sinònim de imposar,
la passió que posava en tot allò que se li presentava, la seva memòria
prodigiosa, la seva amabilitat, la seva entrega a la família i els
amics, la claredat de les idees, la coherència, la infinita curiositat
que la portava a assabentar-se de tot i a relacionar-ho tot; el seu
afany per sumar, sobretot en el terreny educatiu, que la
impulsava a aprofitar les idees de les altres persones per afegir-les,
millorades, a una actuació o un projecte; la seva dèria per les noves
tecnologies, que utilitzava i feia utilitzar tant com era possible; la
seva fixació pel llenguatge, que estudiava i analitzava del dret i del
revés i que la va portar a encarregar un programa informàtic per
estudiar-lo més a fons, sobretot en el cas dels infants; la seva
obsessió de no separar els nens a l'escola sota cap concepte: ni
d'origen, de creences, de cultures, de llengua; la seva dedicació a
l'educació dels nens més petits com a clau del seu futur; la seva
pràctica de treballar en equip; l'afirmació que l'escola no pot educar
bé si no està oberta a la societat, si no és permeable amb la societat
que l'envolta.
9. El seu pensament.
Per acabar, podríem resumir el seu pensament en aquestes paraules del
discurs que va fer en l'acte de nomenament de Doctora Honoris Causa de
la UAB:
La lliçó de política educativa, d'educació i escala pública que
ens donen els pedagogs al llarg de la història ens proposa unes
orientacions: la del somni, la de la tensió per l'educació, la de la
ràbia, la de la justícia per acomplir un dret, la del treball i la
il·lusió, la de l'atenta observació, la de la imaginació, la de la
col·laboració i la de la bonhomia i el bon humor, la del sentinella del
deure envers l'educació de cada infant en la perspectiva de la
realització de la persona, de la comunitat!, de la humanitat. (...) La
consecució de l'escala pública necessita la feina de cada dia, en tots i
cada un dels llocs on som, a l'escola, a la universitat, a
l'administració, però sobretot necessita horitzons conceptuals i
geogràfics tan amples com ens sigui possible abastar i fins la humilitat
i certesa de saber que n'hi ha que no abastem i l'esperança que
segurament altres hi arribaran.
Joan Fuster Sobrepere i Maria Josep Udina
Col·leccions
.jpg)
Diccionari Biogràfic Figures destacades del socialisme català
Manuscrits Reflexions sobre el Socialisme de socialistes ja desapareguts
Butlletí Informació i difusió de materials i activitats de l'Arxiu
Carrer Pallars, 191
08005 Barcelona
[email protected]
T +34 934 955 447
Financiado por el Ministerio de Cultura y Deporte
