El think tank del socialisme català

 

 

 

 

Publicacions Activitats
 

Activitats

08/04/2013

El mínim que es pot dir sobre “El mínim que es pot dir”, de Raimon Obiols

"El mínim que es pot dir" és el nom del llibre de memòries polítiques de Raimon Obiols que acaba de publicar l'editorial RBA. És també una frase feta que permet dues interpretacions antagòniques: que l'autor hi ressenya el mínim que li ha semblat convenient, d'entre tot allò que es pot dir; o bé que, conscient de l'envergadura d'algunes de les coses que hi diu, s'apressa a parar el cop dient "és el mínim que es pot dir". M'inclino més per la segona que per la primera. En qualsevol cas, es pot afirmar que Obiols no es queda res d'important al pap. Que hi fa un lloable esforç de veracitat. I que no transporta gota de fel. Coses no gaire fàcils ni freqüents. Més aviat tracta de reflectir i de comprendre la visió d'uns i altres, especialment d'aquells amb qui ell i Joan Reventós van tenir alguna tensió política important, en algun moment determinat, sense que això desmentís la seva amistat o el seu reconeixement bàsic: Josep Pallach, Ernest Lluch, Pasqual Maragall, els "capitans" del PSC... Això tampoc no vol dir que hi hagi, en el llibre, cap mena d'ensucrament, només la visió serena que dóna el pas del temps si el sabem portar bé.

Es tracta d'una obra d'una important qualitat literària, que ve a enriquir la literatura política catalana escrita pels nostres protagonistes (en aquest cas, escrita "a mà", diu Obiols, i no la freqüent transcripció periodística d'una gravació). Una obra que es farà  imprescindible per entendre algunes de les claus de la resistència antifranquista i de la transició com de la democràcia restituïda fins avui mateix, a les envistes d'una segona transició empeltada de transició global. Com era d'esperar, es tracta d'una obra d'envergadura, que respon a la talla intel·lectual i política de l'autor, un d'aquests personatges que es donen amb poca freqüència, més encara en un país petit, i que, paradoxalment, sovint no són prou aprofitats, com si n'anéssim sobrats. En aquest cas, no pas perquè no fossin molts els qui en reconeixien la singular vàlua, sinó pel torn de guàrdia que li va tocar de fer i que va acceptar estoicament.  

En efecte, va estar disposat a fer de candidat a la Presidència de la Generalitat quan ningú no volia, durant els "anys de plom" de l'hegemonia absoluta del pujolisme, especialment afavorida per episodis com la querella de Banca Catalana i com el tret al peu que el PSOE va engegar al PSC, l'endemà del 23-F, amb el seu suport a la LOAPA. Algú que hagués gastat com a únic carburant una legítima ambició de poder no hauria acceptat de fer aquesta llarga i desagraïda guàrdia: era un crematori. Només s'entén que l'acceptés a causa del seu compromís incombustible amb la criatura que, al costat de Joan Reventós, havia maldat per engendrar i parir: el PSC, el gran partit de tots els socialistes de Catalunya, eina estratègica per a la unitat civil del nostre poble i instrument decisiu per aconseguir allò que alguns titllaven d'utòpic o que simplement rebutjaven, el retorn de la Generalitat exiliada, amb el seu vell President al capdavant, un "episodi lluminós" i l'únic fet rupturista, tal com ens explica, enmig dels clarobscurs de la transició democràtica espanyola. Sigui com sigui, Obiols tampoc no s'està de deixar una cosa clara: malgrat el context advers, va ser capaç de dur el PSC al nombre de diputats -ni un de més ni un de menys- amb el qual, anys a venir, el PSC aconseguiria formar govern a la Generalitat amb Pasqual Maragall al capdavant.    

Raimon Obiols i Joan Reventós constituïen un tàndem efectiu, indissoluble i de llarga durada. Dues caracterologies gairebé contraposades -analític i racional el primer, intuïtiu i emotiu el segon-, però d'una lleialtat mútua a prova de bomba, al servei de les idees compartides. Un tàndem en què Obiols va tendir a ser el "transparent", el cervell anònim, l'enginyer a l'ombra. No perquè Joan Reventós litigués per l'aparador -que també el defugia tant com podia-, sinó perquè Obiols l'hi empenyia. Estrany comportament polític, sobretot vist des de les  voluptuositats i les patacades d'avui. Obiols, per exemple, inventor i conductor obvi de l'innovador procés de "Convergència Socialista de Catalunya", no va figurar entre els dotze oradors del gran Míting de la Llibertat, l'any 1976. I el podem veure, en canvi, al film que en va fer Josep Mª Forn, situat a peu de tribuna, entre altre gent, aplaudint i animant Reventós, mentre aquest parlava per primer cop davant de tanta gent.             

També és cert que Obiols va patir un altre handicap que no amaga en el llibre: el seu refús instintiu, gairebé somàtic, a algunes servituds de "les polítiques d'imatge", de la "política-espectacle", que eren un peatge que es va fer progressivament ineludible, encara que l'actual crisi de la democràcia sembla estar-lo qüestionant i exigint a la política graus cada cop més alts d'"autenticitat". Aquesta característica d'Obiols, que a alguns tant ens va agradar, tenia a veure segurament amb el seu bressol noucentista, fet de contenció i mesura, enemic d'efusions sentimentals (JV Foix, Carles Riba, i Clementina Arderiu eren alguns dels amics amb qui més es feia el seu pare, el pintor Josep Obiols). I també tenia a veure, sens dubte, amb la tradició llibertària i antijeràrquica que transportava l'MSC, emanada del POUM. I encara amb la irrupció de la cultura antiautoritària i anticonvencional dels seixanta i els setanta, al·lèrgica als mercantilismes en boga i que ell viuria de ple. Tot això va fer d'Obiols un personatge especialment atractiu i políticament molt creatiu, capaç d'inventar-se, amb tot de gent jove, el precursor procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC), basat en l'autoorganització i la coordinació horitzontal, sense jerarquies, amb idees autogestionàries, un procés que, contra els auguris d'alguns, no va esclatar en deu mil bocins, sinó que va donar lloc una fecunda síntesi política. Avui, més que recordat del passat, sembla un procés capturat del futur que s'acosta.  

Comptat i debatut, penso que Catalunya es va perdre un gran President de la Generalitat, que hauria tingut un fort impacte a la societat catalana i que hauria creat estil, un estil molt diferent del cofoisme que sovint va predominar. La narració que fa dels "anys de plom" que va haver de suportar és una peça imprescindible, que dóna noves claus i que posa al seu lloc el relat dominant, tan connivent i tan estarrufat.  

Obiols, en aquest llibre, és un testimoni i un protagonista d'excepció, en primera persona i des de la primera fila de l'acció política. O en la veu de testimonis directes anteriors a ell quan no es limita al període que comprèn la seva dilatada vida política. Perquè Obiols, en aquest llibre, també remunta, a la recerca de "les fonts" del socialisme de postguerra, l'any 1945, quan Josep Rovira i el seus -gent del POUM-  van fundar el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). I retorna, descendint poc a poc fins a la crescuda iniciada amb el procés de Convergència Socialista de Catalunya (CSC) el 1974 i amb el PSC-Congrés l'any 1976, per culminar, després, en el vast cabal del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el 1977-78. Aquest llarg trajecte, orientat cap a la unió progressiva de tots els socialistes de Catalunya, conté també la interessant narració del complex procés del moviment obrer organitzat com també del moviment universitari; i està fortament determinat, sempre, per la voluntat estratègica d'assolir la unitat de la resistència catalana contra la dictadura, missió en la qual els socialistes haurien de jugar un paper decisiu d'autèntiques i esforçades llevadores, des de la Taula Rodona (1967) fins a l'Assemblea de Catalunya (1971), passant per La Caputxinada (1966), la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1968)....  

Tot plegat adquireix aires d'epopeia, plena de gent apassionant i d'episodis sucosos, sovint desconeguts, de quan la política democràtica no reportava cap mena de benefici més enllà del plaer de la companyonia i del compromís col·lectiu acomplert; ben al contrari, reportava greus perills, sobretot a la primera postguerra. No eren gaires, però era millor no perdre-se'ls: gent discreta i solidària, coratjosa i sense petulàncies, herois anònims i despresos, "transparents" que no hem conegut i dels quals és imprescindible tenir notícia i fer memòria, perquè el seu record ens obliga a molt i ens ha de fer millors. Particularment, aquella gent que venia del BOC i del POUM, perseguida a mort per tots els poders (feixisme i estalinisme), de tornada de tots els absoluts, coneixedora dels seus errors i dels seus encerts, més disponible que mai, conscient que la dignitat de la persona humana és irrenunciable i que aquesta consisteix a no rendir-se mai.               

El llibre també passa revista al PSC, a les seves fites i a les seus marrades, amb lucidesa i sense agror. I als governs d'Entesa a partir de 2003, amb els presidents Pasqual Maragall i José Montilla. Són especialment interessant les reflexió que en treu i la consideració que en fa de "preludi" d'allò que encara ha de venir i que ha de ser diferent, perquè ha d'entroncar amb les crisis presents i els ha de donar resposta. Obiols va tenir un paper decisiu en el procés d'acostament entre les esquerres catalanes cap a un projecte comú. I es torna a imaginar com haurà de ser el procés que hi porti de nou, encara que d'una altra manera, sense caure en la feblesa superestructural dels governs d'Entesa. Haurà de ser un procés de baix a dalt, a partir d'un autèntic moviment social i cultural de base, regenerador de la política democràtica, que comporti un canvi de cultura política, que sigui la massa crítica i la fortalesa sobre la qual assentar una obra de govern transformadora i continuada.  

La seva reflexió, a cavall de la narració, va molt enllà i es projecte sobre l'ampli abast de la greu crisi que patim. Des de la crisi en la relació entre Catalunya i Espanya fins a la visió global d'un món sagnant i insostenible, passant per la urgent unitat d'Europa. Des de la crisi de la política democràtica i la necessitat peremptòria d'una reforma del sistema de partits i de participació ciutadana, fins a la crítica a la "tercera via" de Blair i l'hegemonia cultural del neoliberalisme que va comportar. Reflexions impagables, d'una intel·ligència política singular, des d'un observatori privilegiat, que ens donen la dimensió de la gran responsabilitat que compartim, volguem o no, i de la necessitat d'un nou compromís col·lectiu transformador com a única salvació possible.  

Del llibre, també es desprèn que Raimon Obiols no és pas dels que es jubilen. El compromís col·lectiu, pensar i actuar políticament, és per a ell, una constant vital, tan bàsica com respirar. La seva vida política només acabarà quan ho faci la seva biologia. Si algú hi comptava, haurà de prendre paciència i esperar força encara. Sense compromís col·lectiu, diu Obiols, la persona resta incompleta. I creu, amb Riccardo Lombardi, que aquest és l'autèntic elixir de la joventut. És una sort que haurem de saber aprofitar.      


Jordi Font 
8 d'abril de 2013 

 

 

 

Activitats Realitzades


 

 

 

 

Arxiu històric
del socialisme
català

Informe social 2015. Adversitat social i desigualtats: diagnosi i alternatives
Col·lecció Informes

Sortir de l'atzucac. Reflexions des del socialisme
Papers de la Fundació

Transparència

Diari de Miquel Iceta

Economistas frente a la crisis

reformafederal.info

 

Segueix-nos

facebook
twitter

Nicaragua, 75, 4a planta
08029 Barcelona
fundacio@fcampalans.cat

T +34 933 195 412

creat per ATIPUS