El think tank del socialisme català

 

 

 

 

Publicacions Activitats
 

Activitats

24/03/2013

Un president normal en un temps d'excepció

Sobre el libre de José Montilla, "Clar i Català. Testimoni de quatre anys de presidència" (La Magrana. Barcelona, 2013)  


Probablement si s'hagués d'elegir un tret definitori de la personalitat política de José Montilla seria el seu sentit del deure. En la decisió de publicar aquest testimoni de la seva etapa com a president de la Generalitat s'intueix precisament  aquest sentit del deure i la voluntat de retre comptes sobre com  va exercir la seva responsabilitat i d'explicar el perquè de les seves decisions més rellevants.  

Lluís Bassets, en l'acte de presentació del llibre, va assenyalar com un bon hàbit democràtic  que els polítics que han ocupat altes responsabilitats facin l'esforç d'explicar la seva experiència en el poder. En certa manera, es tracta d'un exercici de rendiment de comptes que si és realitzat amb honestedat intel·lectual contribueix a fer més transparent i comprensible l'exercici de la política a ulls dels ciutadans.  

És cert que les memòries polítiques tendeixen a ser justificatòries i són, com a mínim, ambivalents, en servir al mateix temps d'exculpació i d'explicació. La fórmula triada pel president Montilla per fer públic el seu testimoni afavoreix més l'explicació que l'exculpació. L'opció de descartar el monòleg confessional a favor del diàleg amb un periodista de prestigi com en Rafael Jorba garanteix que totes les qüestions rellevants han estat plantejades i -en honor de José Montilla- cal dir que en cap moment han estat  refusades.  

De manera que tenim la seva versió de les discrepàncies amb el president Maragall sobre l'Estatut, sobre els canvis en el seu govern o sobre l'expulsió d'ERC del govern, del pacte Mas-Zapatero, de les circumstàncies que van envoltar la renúncia de Maragall i la seva decisió de ser candidat, d'un cert fracàs de l'anomenat "factor Montilla", de la formació del seu govern i les relacions amb els socis coaligats, de les complexes relacions amb el president Zapatero, de la feixuga negociació del finançament, de l'agònic pas de l'Estatut pel Tribunal Constitucional ...  Es pot coincidir poc o molt amb les seves respostes i amb el relat resultant, però és notori l'esforç de sinceritat i la voluntat de coherència que se'n desprén per oferir la seva part de la veritat.  

La presidència de José Montilla es va iniciar sota el signe de la continuïtat del projecte iniciat el 2003 pel president Maragall i l'aliança de les esquerres catalanes. Tanmateix, una continuïtat matisada per una certa voluntat de rectificació que afectava la concepció de la presidència, el funcionament del govern i la prelació dels objectius. A diferència dels anteriors presidents, Montilla va pretendre esdevenir un president normal en posar l'èmfasi en la seva funció de cap del govern per sobre de la de líder del país, d'aquí la seva concepció del lideratge col·lectiu i la seva convicció que eren més importants els fets que les paraules. Aquesta visió de la seva funció comportava també una rectificació en el funcionament del govern i de les relacions entre els seus socis, amb l'objectiu d'evitar les dissonàncies que havien enterbolit la feina feta pels governs Maragall. La coincidència  inicial dins de l'executiu dels màxims responsables dels partits de la majoria perseguia sens dubte aquest propòsit, amb una especial atenció a refer i preservar l'harmonia amb Esquerra Republicana. Finalment, també s'insinuava una rectificació en la intenció de posar per davant les polítiques públiques, especialment les destinades a garantir la cohesió social i territorial i l'impuls de les infraestructures de tot ordre orientades a la millora de la competitivitat de l'economia catalana. Tot això, en el benentès que un desplegament ràpid i eficaç de l'Estatut havia de ser un factor determinant en l'aplicació d'aquestes polítiques.

En resum, podria dir-se que el president Montilla aspirava a esdevenir un president normal d'un país normal, un cop fet l'esforç de dotar-se de millors instruments d'autogovern amb el nou Estatut.  

Però, aquesta aspiració de normalitat aviat va veure's estroncada per factors aliens al funcionament del govern, que va comptar en tot moment amb una majoria parlamentària sense fissures i que va funcionar sense estridències significatives, malgrat la magnificació mediàtica amb que foren tractades. Des del mateix moment de la gestació del Govern d'Entesa es produeix un desacord rellevant amb el president del govern espanyol, refractari a la reedició d'un nou govern de les esquerres catalanes i procliu a un acord amb Convergència i Unió. La decisió de Montilla d'aplicar l'opcio estratègica del PSC fent cas omís a la preferència estratègica de Zapatero va ser un acte d'afirmació contundent de l'autonomia del socialisme català, però era també el presagi d'unes relacions tenses i difícils amb el govern central.

Com es prou conegut, la combinació de la tensió creixent entorn de l'Estatut i el descabdellament de la crisi econòmica van provocar la tempesta perfecta que va anular tota pretensió de normalitat i que  va portar el país a una situació d'excepció. I així, una presidència pensada per a una gestió eficaç de l'autogovern i de les polítiques públiques  va haver de reconvertir-se en una presidència dedicada fonamentalment a la defensa de l'autogovern i a la progressiva adequació de les polítiques públiques a un context de crisi econòmica.  

Defensa de l'autogovern davant l'ofensiva jurídica i política del Partit Popular contra l'Estatut, sense l'acompanyament prou vigorós del govern central i el progressiu acomplexament del PSOE. De manera que el desplegament de l'Estatut va ser cada cop més difícil, especialment en el punt clau de l'acord de finançament que va endarrerir-se tot un any, i que va resultar -tal com explica Montilla- letal per la credibilitat del president Zapatero i del govern central a Catalunya. La llavor de la desafecció catalana estava germinant ràpidament i cada nou incident entorn del pas de l'Estatut pel Tribunal Constitucional no feia res més que accelerar-la. La sentència va suposar el cop de gràcia polític i simbòlic, més que jurídic, a l'Estatut i marcava un punt de difícil retorn en la relació entre Catalunya i Espanya.  

Paral·lelament, la crisi econòmica anava minant la societat catalana i la seva moral col·lectiva i les bases fiscals de l'autogovern, amb una caiguda dels ingressos que obligava a una reorientació de les prioritats pressupostàries. El president Montilla va acreditar el seu sentit de la realitat en ser dels primers que van parlar obertament de crisi i en adoptar el seu govern  mesures successives per reajustar la despesa pública. En el seu testimoni atribueix a la crisi la davallada decisiva de les expectatives electorals de les esquerres catalanes.  

Així, el balanç dels set anys de governació de les esquerres catalanes amb els presidents Maragall i Montilla, es veia definitivament obscurit per la crisi política originada per la sentència de l'Estatut i per l'impacte de la crisi que deixava sense marge l'ambiciosa política de serveis públics que els van caracteritzar. En aquestes circumstàncies s'esvairen definitivament els factors de cohesió de les esquerres i la hipòtesi de la reedició de la seva aliança passava a ser descartada implícitament tant pel PSC com per ERC, deixant la via expedita per al retorn de CiU a la governació del país.  

Montilla construeix un relat sobre tots aquests fets amb precisió i fredor analítiques, però també amb espurnes de passió a l'hora de reivindicar la feina realitzada pels governs catalanistes i d'esquerres i de considerar que no han estat un parèntesi en la història del nostre autogovern, en contra dels judicis sumaríssims a que han estat sotmesos a base de fets evidents, però també de  massa  tòpics interessats.  

Del seu testimoni es desprén aquest orgull per la història viscuda, una  voluntat de normalitat malgrat les circumstàncies, una mirada sempre realista, una  tenacitat per assolir els objectius,  una  dignitat en l'exercici de la funció presidencial i, en definitiva, una concepció de la política com un deure cívic.  

Més enllà del valor del testimoni personal, el pas de José Montilla per la presidència de la Generalitat deixa una certa idea de Catalunya que, malgrat els focs artificials que estem vivint, està ben lluny d'estar amortitzada. Lluís Foix, en el pròleg del llibre, destaca tres aspectes d'aquesta visió. En primer lloc, una  convicció radicalment democràtica sobre el futur de Catalunya. En paraules del mateix Montilla: "el futur de Catalunya no està escrit, serà el que els catalans i les catalanes vulguem i siguem capaços de fer. Ningú no ens farà anar, com a poble, per un camí que col·lectivament no desitgem". En segon lloc, una determinació  ferma d'exercir l'autogovern, d'utilitzar plenament els instruments institucionals i jurídics que disposem i de participar en totes les decisions que afectin Catalunya, amb la voluntat de fer Estat. I, finalment, una  preocupació sincera i compromesa per les conseqüències de la desafecció emocional entre Catalunya i Espanya.  

Unes conviccions i actituds que, més d'hora que tard,  tornaran a ser necessàries.  


Jaume Bellmunt Padró
24 de març de 2013

 

 

 

Activitats Realitzades


 

 

 

 

Arxiu històric
del socialisme
català

Informe social 2015. Adversitat social i desigualtats: diagnosi i alternatives
Col·lecció Informes

Sortir de l'atzucac. Reflexions des del socialisme
Papers de la Fundació

Transparència

Diari de Miquel Iceta

Economistas frente a la crisis

reformafederal.info

 

Segueix-nos

facebook
twitter

Nicaragua, 75, 4a planta
08029 Barcelona
fundacio@fcampalans.cat

T +34 933 195 412

creat per ATIPUS