El think tank del socialisme català

 

 

 

 

Publicacions Activitats
 

Activitats

24/03/2006

El Benestar del segle XXI

Rocio Martínez-Sampere, coordinadora de la línia Estat del Benestar de la Fundació Rafael Campalans, analitza el compromís per la igualtat i la justícia social de les socialdemocràcies europees en un artícle publicat a El Periódico el 24 de març.

EL BENESTAR DEL SEGLE XXI

Les nostres polítiques han de mirar de garantir més igualtat d’oportunitats i no de resultats

Vivim una transformació estructural de l’economia i la societat. La competència es desenvolupa en un entorn globalitzat, les economies estan terciaritzades, la societat és molt més plural i diversa (per les transformacions de les formes de la feina, de la família i pel fenomen de la immigració) i culturalment som no tan sols més individualistes, sinó també molt més exigents amb els poders públics. Aquesta realitat que acabo de sintetitzar obliga a adaptar el nostre compromís per la igualtat i la justícia social. ¿Com?

1) Entendre que igualtat i llibertat van de la mà, o, en altres paraules, donar per superat el conflicto entre eficiència i igualtat. ¿Això vol dir que tan sols ens importa la igualtat d’oportunitats? No, perquè entenem que si els punts de partida són massa desiguals no s’aconseguirà mai la igualtat que tant desitgem. En aquest sentit, la desigualtat de resultats és rellevant. Però l’enfocament de les nostres polítiques ha d’anar dirigit a garantir més igualtat d’oportunitats i no de resultats, tot entenent que hem de fer importants esforços per anar, a termini mitjà, igualant els nivells de partida.

2) Entendre que el creixement i el dinamisme econòmic són les millors garanties per mantenir l’Estat de benestar; la competitivitat és sinònim d’èxit i cap de les polítiques que es dissenyin poden anar en detriment d’aquest. En aquesta línia, defensem les polítiques de plena ocupació amb la flexibilització del mercat laboral que aquesta comporta: tenir una feina és la millor garantia per no estar exclòs en termes econòmics i socials.

3) Entendre que abans la justícia social quedava limitada per les fronteres de l’Estat nació. Però això ara ja no és així i, per tant, ens obliga a afrontar un canvi d’escala on s’han de combinar les polítiques macro amb actuacions més pròximes, a nivells micro i adaptades a realitats diverses.

4) Entendre que vivim en societats molt més complexes i diverses on per mantenir la cohesió social s’ha d’anar cap a polítiques fetes a mida i que s’activin quan hi hagi una situació de risc, prengui la forma que prengui. En altres paraules, dissenyar un sistema de benestar més adaptat al cicle vital de les persones. Això ha de permetre que tots els ciutadans i ciutadanes gestionin els seus projectes vitals amb la màxima llibertat possible, sense que cap decisió que prenguin –com tenir fills– els penalitzi excessivament. Però, per altra banda, això també exigeix demanar més responsabilitats als ciutadans enfront d’una visió més paternalista i intervencionista de l’Estat.

5) Entendre que el repte en el camp dels serveis públics no està en la seva existència, sinó a garantir la seva eficàcia i més qualitat. Això implica dissenyar polítiques que, a més a més de garantir els recursos, impulsin la competència. En aquesta línia s’emmarca la discussió de la promoció del dret a escollir. Molts, des de l’esquerra, el rebutgen pels efectes nocius en la desigualtat (per exemple, Ron Hattersley deia que l’obsessió pel dret a escollir comporta que quan uns escullen, altres–generalment els més desafavorits– es queden amb el que resta). Nosaltres entenem que el dret a escollir sí que s’ha de potenciar, i de fet és una política que millora la competència i per tant la qualitat dels serveis públics sempre que s’acompanyi de certes garanties –pal.liar els problemes de desinformació dels més desafavorits i la potencial discriminació de determinats proveïdors– i d’altres polítiques de foment de la igualtat. En aquests casos, tal com demostra Julian Le Grand al llibre The New Egalistarism, el dret a escollir redueix les desigualtats.

Aquest diagnòstic, com és obvi, deixa moltes qüestions a debatre, però és un bon exemple de l’equilibri entre innovació i seguretats –o entre progrés i garanties– que s’ha de trobar per afrontar els canvis socioeconòmics que estem vivint. Un equilibri que es fa necessari si volem continuar defensant amb fervor, però també amb eficàcia, els valors de sempre: igualtat, llibertat i justícia social. Una altra cosa és parlar del com, de les polítiques, del detall de l’estratègia reformadora. Aquesta és, si es vol, la part més modesta de la política, però també la més rellevant a termini mitjà. En aquest sentit, l’experiència de les polítiques socials del nou laborisme pot ser enriquidora. Unes polítiques que a través d’un important increment de despesa combinat amb una política fiscal centrada en deduccions selectives han aconseguit regenerar els serveis públics i treure milions de famílies de la pobresa (1,5 milions de famílies entre el 1997 i el 2003), encara que no han tingut efecte en la reducció de les desigualtats, que després d’augmentar notablement en l’època Thatcher ho han continuat fent durant els governs de Blair.

 

 

 

Activitats Realitzades


 

 

 

 

Arxiu històric
del socialisme
català

Informe social 2015. Adversitat social i desigualtats: diagnosi i alternatives
Col·lecció Informes

Sortir de l'atzucac. Reflexions des del socialisme
Papers de la Fundació

Transparència

Diari de Miquel Iceta

Economistas frente a la crisis

reformafederal.info

 

Segueix-nos

facebook
twitter

Nicaragua, 75, 4a planta
08029 Barcelona
fundacio@fcampalans.cat

T +34 933 195 412

creat per ATIPUS